lunes, 28 de noviembre de 2011

¿Conoce ústed las consecuencias del acto que acaba de cometer?

Aquesta tarda anava a una nova adreça... jo no sóc gaire bona amb l'orientació... de fet, sempre hauria de reservar 20 minuts per recuperar el temps que trigo donant voltes.

Justament avui, sobre la moto, estava rumiant si m'havia equivocat de carrer quan m'ha començat a sonar el mòbil... jo anava molt lenta, però tenia la musiqueta al cap (normalment no tinc el so posat però...) i anava mirant cap al costat esquerre (suposadament el carrer que buscava realment estava allà).

I llavors ha estat quan ho he vist, al passar... per sobre de l'esquena, una llum vermella... no m'ho he pogut ni creure! Per sort, no hi havia cap cruïlla, era un d'aquests semàfors dobles... però quan estava frenant he vist unes altres llums... dobles i blaves....

I un cop han estat al meu costat, els mossos m'han demanat que em parés després del següent semàfor. He parat, i un d'ells ha sortit del cotxe i m'ha preguntat si sabia perquè m'havien fet aturar. Li he dit que sí, que ho sabia... i m'ha preguntat: ¿Conoce ústed señorita las consecuencias del acto que acaba de cometer? Jo he assentit amb el cap i li he dit: Accidentes? Muerte?

Llavors ha posat mitja cara rara i m'ha demanat el carnet, la veritat és que em recordava al meu cosí i era com si aquell mosso ja el conegués. M'he tret el casc i li he donat. Quan marxava m'ha dit que una denúncia per saltar-se un semàfor eren 200 euros de multa i tres punts del carnet.

M'ha quedat el dubte si aquell noi esperava la resposta de la pèrdua dels punts i els euros de multa o pel contrari li ha semblat normal la meva resposta. I és que no sap amb qui s'ha topat... amb la moto-cotxe per excel·lència. Una persona que en baixar de la seva primera pràctica de cotxe estava tremolant i li va dir al profe que estava dins d'una màquina de matar.

La veritat és que el discurs final del mosso sobre els molts accidents que veu, i els peus amputats no calia... jo ja estava prou inspirada en les possibilitats finals d'un esdeveniment fatal... gairebé m'agafa un atac d'ansietat quan he tornat a pujar a la moto.

Barcelona és la ciutat europea amb més motos i ciclomotors: un terç del seu parc automobilístic són vehicles de dues rodes.

Saltar-se un semàfor en vermell és la primera causa d'accidents de moto a Barcelona: el 26% dels sinistres amb ferits tenen lloc per aquesta infracció. Després, la manca d'atenció –en el 20% dels casos– i l'excés de velocitat, en la mateixa proporció. En total, l'error humà està darrera del 95% dels accidents de motos, enfront el 4% de la via i a l'1%, determinats pel vehicle.

Aquestes dades han estat extretes del següent lloc web, on es publiquen resultats d'un estudi realitzat al 2002.

domingo, 27 de noviembre de 2011

Una història vertadera

Estan fent una història vertadera a la tele... és molt tard i ja marxo a dormir... però és una pena... perquè des de que es va estrenar (la peli és del 1999) que sempre he volgut veure-la. M'enrecordo de passar per davant del cine Nàpols i veure aquest cartell tan bonic. M'agrada... el trobo preciós... i crec que darrera només s'hi pot amagar una història preciosa també.





És una peli del David Lynch... la primera vegada que vaig sentir a parlar d'ell va ser amb Twin Peaks, de la que recordo aquella pregunta que deia: ¿Quién mató a Laura Palmer? [Una sèrie que no vaig arribar a veure mai perquè la feien molt tard (tot i que me l'han recomanat fervorosament)]. Així que potser faig un esforç per veure al senyor MacLachlan, del qual jo era una fervorosa fan, per veure'l fent de detectiu.

Deixeu-me que faci un esment sobre en Kyle... jo el vaig descobrir a Dune, allà interpretava al coratjós Paul Atreides i també sortien el David Bowie fent de malo malísimo a les ordres d'una mena d'ésser inspirat en el Jabba The Hutt (quina por i quin fàstic que em feia...). El jove Atreides era capaç de cabalcar cucs gegants que vivien al desert... (buaaaaahhhh!!! Aquells cucs em feien mooolta poooooor!!). I el més important... la lluita per l'aigua (potser tota la meva potomania ve d'aquí? Mmm interesting point a investigar! També us haig d'avançar que estic millorant moooolt la meva adicció a l'aigua... casi casi ya me he quitado del todo). I he volgut fer l'esment de Dune... perquè resulta que també era del senyor Lynch, i és que en Kyle és su muso... però suposo que "A una història vertadera" no donava el perfil... ;o)

"Una història vertadera", una història justa, tendre, bonica... la de l'Alvin Straight, un senyor de 73 anys que durant 6 setmanes viatja en una segadora per anar a visitar el seu germà, que està molt greu i amb el que fa 10 anys que no es parla. L'Alvin va morir 3 anys després d'haver realitzat aquell viatge.

I bé, podria escriure un munt de coses que he trobat durant el procés de recerca que he fet... i de mentres la pel·lícula avança, igual que la meva son... Bona nit.

martes, 22 de noviembre de 2011

Manolo

El Manolo deixa la porteria.

Des de que tinc ús de raó sempre l'he vist allà... assegut a la cadira de l'entrada. Sempre allà, disposat a ajudar-nos en el que fos... recordo com jugava amb nosaltres, ens feia un cop d'ull o deixava que la taula de la porteria es transformés en una porteria de futbol!

I sempre ha estat allà, i ara ja fa temps que nosaltres hem deixat de ser nens, i a ell ja li ha arribat l'hora de jubilar-se.

Quantes vegades hauré dit: Hola Manolo! Adiós Manolo!!!!

Ho trobaré a faltar, i el trobaré a faltar... I no només jo, també tots els veïns de l'escala... i crec que fins i tot els veïns de la zona el trobaran a faltar... tota la gent que passava per Padilla ja no el veuran allà fora, netejant les escales, prenent l'aire o la fresca... i xerrant amb els veïns de l'escala.

Avui, el dia del seu aniversari... ha estat el seu últim dia de feina... i he anat a acomiadar-lo i a donar-li les gràcies. Em venien imatges de tots aquests anys, i només podia pensar en donar-li les gràcies... per haver estat allà tots aquests anys.

sábado, 19 de noviembre de 2011

20 N: l'aniversari de la meva concepció

Avui és l'aniversari de la meva concepció... bé, no és que tingui la confirmació total i absoluta del fet... però ma mare sempre ha dit que el 20 N del 1975 el meu pare es va posar molt content!

De fet, crec que no va ser pas l'únic, potser és una coincidència però a la classe de la facultat hi havia un boom total i absolut al mes d'agost (13 versus de 2 a 5 per cada mes).

Em vaig posar una mica trista quan vaig saber que "La Buena Vida" del David Trueba començava esmentant aquest plantejament... però clar, seria molt il·lusa si pensés que a ningú més se li havia acudit que un fet com aquest seria un bon començament... d'un llibre, d'una vida.

Aixís que, els nens i nenes concebuts en el dia d'avui... seran, com els que ho van ser fa 36 anys, horòscop Dragó segons els xinesos... i Lleó a l'horòscop grecollatí.

I per finalitzar... aquest post... La Buena Vida cantant la cançó dedicada a "Los Planetas", juntament amb "Jota", la cançó "Los Planetas".

martes, 15 de noviembre de 2011

YÀMANA

Yàmana és el nom del primer llibre en solitari de l'Esteve Corbera.

La primera vegada que vaig sentir una pregunta de l'Esteve (sips, sips... era dels que preguntava si tenia cap neguit... i crec que va ser d'una de les persones de les que vaig aprendre a preguntar sense por), va ser el primer dia de classe i va fer al·lusió al Principi de la Incertesa de Heisenberg... és curiós com de vegades recordes petits detalls de les persones... la qüestió és que actualment, encara cito a Heisenberg... m'agrada parlar de la incertesa... potser perquè és un dels meus grans "quès"!

Però no vull parlar de l'Esteve, sinó de Yàmana, el llibre de poemes que ha escrit i del que he sentit... amb el poc que he pogut llegir, by the moment, of course.

Citant la seva explicació al llibre: "Yàmana significa en la llengua Yaghana patagònica. Quan yàmana esdevé sufix de la paraula , aleshores aquesta última significa . Metafòricament, doncs, Yàmana és una invitació a enfortir la nostra amistat, a través de la comunicació silenciosa que sempre ofereixen els versos, la prosa, i la lectura en general."

La temàtica dels poemes és diversa: l’enyorança, el sentit de l’existència, la injustícia social i molts intents de descriure l’alquímia de l’amor... però em quedaré amb un dels extractes que hi ha al "Pròleg" de l'Ignasi Roda: «Si pasa el tiempo y te sigo queriendo no te quiero a ti, será el recuerdo»

Aquesta frase Esteve m'ha donat pau... pau i alegria, i és per això que et dono les gràcies... per compartir els teus escrits.

Yàmana!!!!! :o)

tu sempre estàs contenta!!!

Avui ha estat un gran dia (de fet va ser abans d'ahir... però fins avui no he pogut revisar el text!)... tant que anava cantant pel metro... els motius són diversos i molt variats... hauria d'escriure 10 posts diferents i dedicar unes quantes paraules... però per anar fent via:

1) Estic molt i molt contenta perquè plou, i això implica que agafo el metro, fet que ha fet que torni a llegir (i avui he acabat el segon llibre).

2) Avui he acabat de llegir el llibre "Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo". És un llibre curt, o un conte gran... de lletres gegantes i de preguntes gegantes... preguntes i respostes que l'autor respon. No diré o deixaré de dir res... només escriuré que m'ha arribat... m'han arribat un munt de coses de les que parla... i estic molt contenta d'haver-lo acabat avui! I amb el punt número 9 tot plegat ha fet fer un click en algun lloc dins meu!

3) Ens han canviat la profe d'anglès i és la canya!!! A més, he aprés que tenim la sort de viure en una cultura on la primera cosa que et dius després del nom no és la professió (sigui el context que sigui, una festa, una coinexença en un bar, etc.). Tot i que hi ha gent obsessionada amb l'estatus que sí se'ls deuen dir.

4) He estat cantant dins i fora del metro, i sota la pluja... I'm singing in the rain!!!

5) M'he trobat l'Adrià i la seva mare al dentista... i quan els hi he dit que avui estava curiosament contenta... sa mare m'ha dit... però si tu sempre estàs contenta!! I he pensat... doncs sí!!! No sempre estic com quan un somriure està a punt de fer-me explotar el cos... però avui sí!!! :)

6) M'he comprat unes sabatilles supermegaultracòmodes... que porten com amortiguació i és com la canya.

7) He sopat la primera galta que cuino... i ha quedat boníssimaaaaa!!! I m'encanta estar afegint moniato (o "boniato", que és com li dic jo) a tot el que cuino.... cual tubérculo que és.... trobo que queda molt de temporada!

8) Ahir vaig tenir una gran conversa amb una molt bona amiga que feia temps que no veia.

9) He descobert Yàmana... i les 4 línies que he pogut llegir han ajudat a fer un click en el meu cervell.

10) :0)

martes, 8 de noviembre de 2011

CIFRAS y teatro

Sempre m'han agradat els números... em criden l'atenció.

Ahir caminava, tornant de veure "Qui té por de Virgínia Woolf?", i vaig veure que el número premiat al sorteig de la ONCE era el 75657.
Sempre m'han fet gràcia els números o nombres capicues (que sapigueu que capicua també és la llana de baixa qualitat que prové del cap i la cua del be).

Aquest divendres és 11/11/11... és una bonica data també... els de la ONCE ho saben... per això fan un sorteig especial... i seguint amb la conya "numerera" sortegen 11 premis d'1 milió d'euros.

Però els de la ONCE no són els únics que juguen amb les xifres... per exemple, la gent de projecte NISU estrenen al Versus "Vamos a por Guti".

Hi ha molta gent que deu creure en els senyals i en les coincidències, i que els hi agrada jugar amb els números... i és que sembla que aquestes dates hagin de venir amb el cabàs ple d'esdeveniments especials... i bé, de ben segur que per 11 persones afortunadament premiades per la ONCE ho serà. ;o)

Em pregunto a quina hora faran el sorteig... perquè clar dins de l'11 de l'11 de l'11 hi haurà moments estelars com ara les 11 i 01, les 01 i 01, i les 01 i 11... sent la més estelar de totes, les 11 i 11. I això sense tenir en compte les variacions possibles a.m. o p.m. (que mai no he sabut quin és quin) que dupliquen el nombre de moments estelars.

Em sembla que estic un pèl Espinosa... Ho sé... jo ja tinc aquest punt, però ara m'estic llegint "Todo lo que podríamos haber sido tú y yo, si no fuéramos tú y yo" i suposo que s'ha accentuat... i estic molt més perceptiva a relacionar esdeveniments (llámale casualidad, llámale coincidencia)... també és veritat que lo de Virgínia Woolf m'ha deixat força pillada... primer perquè la tal Virgínia no apareix en tota l'obra (físicament, vull dir), segona perquè no coneixia l'argument... la veritat és que volia veure què en feia el Daniel Veronese d'actors catalans... i el que he vist m'ha agradat... un torrent emocional, of course. Però acostumada a les altres obres que havia vist del senyor Veronese... crec que encara ha estat comedido... potser ha estat el fet que hi havia escenografia, i en canvi a les altres obres els actors estaven pràcticament a "pelo"... amb el que la teva atenció de l'espectador no es podia distreure amb res més que no fos l'emoció dels actors. Igualment, i tot i que diferent... l'obra és mooolt recomanable... :D (sense poder argumentar amb criteris acreditats, simplement estic molt contenta d'haver-la vist).

Però tornant a les xifres... que me pierdo... aquest matí, venint amb la moto he vist que estem a 14 graus!!! I és que sí, sembla que el fred ja s'acosta, i va arrelant... les meves mans, cara i cuixes així m'ho diuen!

viernes, 4 de noviembre de 2011

hugh laurie i macbeth

Acabo de veure un anunci el Hugh Laurie... el que ha fet el doctor House per aquest bon home...

Però de fet, el que ha passat és que he recordat 3 moments significatius a la vida professional d'en Hugh als que tinc lligats uns records personals.

El primer.... el mitic "Escurçó negre" o "Blackadder"... ell feia de príncep de Gal.les, una mica cabeza de chorlito. I dins de tots els episodis de l'escurçó vull recordar el de MacBeth... amb el que vaig riure i que va marcar l'esbarjo de varis dies... en els que vaig estar repetint la cançoneta de rigor durant tropocientas vegades!!! "Uni, dori, ter, catori, saca la veri... MacBeth!"
Però no el trobo en català... so... aquí també un gran moment del Huguito Laurito: el príncep regent

El segon... una peli que em va marcar molt, tant per la seva BSO, que m'encantava i que escoltava en una cinta de cassette gravada, com per la història: "Los amigos de Peter". A més, destacaria que crec que va ser una de les primeres pelis que veia que no era ni l'spanish style ni el american, recordo que me la van deixar i em va semblar superalternativa... juntament amb Azul, de la Juliette Binoche.

I el tercer... que seria House doncs... no sé... hi ha moments molt mítics... però buscant al youtube he trobat l'audició que va fer... i que es va grabar a un hotel de Namibia. pim pam

Salute i bon cap de setmana passat per aigua!!! :)

martes, 1 de noviembre de 2011

Txèhov i Olga: 01/11/11

Hi ha dues coses que vull comentar:

- quina bonica data que tenim avui: 01 del 11 del 11... i boniques hores: 01:11 de la matinada, o 11:01 i 11:11 del matí (i aquest comentari acaba aquí).

- què gran que era Anton Txèhov (i en aquest m'esplaiaré una mica més).

Quan jo era més jove... tot lo rus em feia força pal (és algo que m'ha passat també amb tot lo suec... menys Abba i Ikea)... no sé, potser la culpa era de pelis com "Guerra i paz", o el "Doctor Zhivago". I és que tot el que passava en aquelles pelis era trist, i a més era molt llarg.

Per sort, fa cosa de 5 anys... em vaig desafiar a mi mateixa i vag comprar una entrada per anar a veure "Els estiuejants" de Maksim Gorki, al Lliure de Montjuich, dirigit per la Carlota Subirós. Era una obra amb un munt d'actors i actrius, en un gran escenari emulant les típiques cases de camp de la burgesia o aristocràcia russa (i dic típica perquè crec que a totes les obres russes que he vist, en sortia una... :s). I la cosa és que em va agradar molt. I va ser així com vaig decidir que havia d'anar a veure teatre rus... i així vaig conèixer Txèhov, i la seva vessant teatral.

Però al cap d'un any, vaig començar a contar contes... i per poder contar: a) o els escrius, b) o en llegeixes molts fins que trobes aquells que vols contar... i així va ser com vaig conèixer la vessant de relats i contes de l'Anton.

Sips... així li deia jo... Anton, i així el presentava al meu públic, els avis i àvies d'un centre de dia de Gràcia. Al seu taulell els hi penjava les fotos dels autors i autores dels contes que els hi explicava. I per suposat, la foto de l'Anton va ser la primera que vaig penjar... I sempre els hi deia que jo n'estava enamorada... i que si no fos mort, em veuria obligada a cercar-lo per conéixe'l.



I avui... he conegut de primera mà... la història d'amor de l'Anton amb l'Olga.

Avui he anat al teatre... he anat a veure l'Anna Lizarrán i el David Selvas a l'obra o peça d'escenari: CARTES. ANTON TXÉKHOV i OLGA KNIPPER.

L'obra és simple, ells dos, llegint i interpretant l'escrit d'una història d'amor... amb un piano i unes projeccions que acompanyen les lectures. Una història d'amor no gens típica però... un home malalt allunyat del nucli cultural de la Rússia del 1900, i una dona artista en constant moviment en el centre cultural en qüestió.

Mitjançant les cartes vius l'evolució de la relació, amb els seus requeriments, físics i mentals... com els remordiments apareixien en ella per no ser-hi quan ell la necessita, i com ell li explica les no expectatives dipositades en aquest sentit, perquè ell ja sabia que es casava amb una dona artista, de la que estaria allunyat durant els hiverns... i que la vida era la vida i que era així com havia de ser.



Per si us ha interessat i voleu saber més, he trobat aquest blog on en parlen:
Crear biblioteca