sábado, 24 de septiembre de 2011

la tardor ja és aquí

I aquí estem una altra vegada... fa tot just una setmana que el temps es va girar... caminant per la muntanya de la Garrotxa el cel es va ennuvolar i va començar a ploure... una pluja que ens va col·locar en l'epicentre plujós del cap de setmana. I així va ser quan, un cop passada les tormentes, els llamps i els trons... vam deixar el cor de Catalunya a "la friolera" (mai millor dit) d'11 graus centígrads... Així va ser com vaig tenir l'evidència que la Garrotxa havia deixat enrera l'estiu... però esperava que a Barna les coses fossin diferents.

Però el dilluns... una molt bona amiga que pateix d'una tendència familiar irrefrenable a fer referència al pas de l'estiu... arribada o marxa de l'estació (en qualsevol moment de l'any, aquí radica la gracia!)... va dir aquestes temudes paraules: "Us n'adoneu que s'ha acabat l'estiu?".

I el fred allà estava... però tècnicament a l'estiu li quedaven 3,5 dies.

Tanmateix, and in spite of the cold... a les 8 del matí... els meus peuets... dins de les seves sandalies que resisitien "el embate" del temps (del climatològic, of course)... han lluitat contra la creença de què els peus freds provoquen un refredat sense remissió.

Però tècnicament la tardor ja ha arribat... i no només això... sinó que avui és la Mercè... i com és ben sabut... per la Mercè sempre plou... i la pluja amb el fred... fa que els peuets, i els ditets ja quedin tancats dins de lonetes, pells i altres materials... que els protegeixen... almenys al carrer... però sempre els hi quedaran els moments íntims de la casa per poder correr lliures!!!

I mentres acabo aquest post, i allibero els meus peus... durant un instant escolto a en Mastroianni, de la ma d'en Fellini... (a Fellini 81/2), i observo que parla de temes grans... que parla de les pors i de trobar respostes per mostrar-les a tots mitjançant les seves pel·lícules... sempre buscant respostes... com tots... com totes...

lunes, 19 de septiembre de 2011

El meu país és tan petit

Fa molts dies que vaig començar a escriure aquest post... però per diferents motius vaig decidir deixar-lo hivernar... o més aviat "tardorejar".

Eren temps de polèmica amb la sentència del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya No vull crear-ne o continuar la polèmica... només vull explicar com em sento, perquè em sento catalana, espanyola i del món. Tot i que hi ha gent que pugui utilitzar aquestes paraules de manera "patriòtica", però no és pas el meu objectiu... i és que les nacionalitats no m'agraden gaire des de que, sent petita, i la URSS es va separar em va quedar grabat a la memòria (potser erròniament) que s'estaven expulsant, no sé de quin dels nous estats, les persones que tenien menys de tres generacions nascudes en aquelles terres. I va ser llavors quan vaig comprovar d'on era jo, i d'on era la meva familia... i que en cas de reproduir aquella història a Catalunya, jo em veuria obligada a marxar.

La qüestió és que m'encanta que la meva "yaya" tingués sang cordobesa i que al final, o potser en un inici... el que que forma part de mi des de lo més bàsic fins avui sigui un mosaic de cultures i espais que m'enriqueixen, perquè al final el que passa és que estic orgullosa de les meves arrels, i del lloc on visc i de la gent que m'envolta.

El meu país és tan petit _ LLUÍS LLACH

I hores d'ara em pregunto si... durant els 18 primers anys, la meva vida va ser en castellà... durant els següents 17 anys la meva vida ha estat majoritàriament en català... "A saber" si potser hi haurà un canvi dels astres i del meu idioma "vehicular"... i així en comptes de viure cicles de 7 anys com diuen que fan la resta dels mortals... jo estaria immersa en cicles de 18... i em pregunto quin podria ser el següent... anglès, italià, portugués? O potser xinès?

I per acomiadar el post... una escena de la tele que m'agrada molt i que trobo que il·lustra una mica el tot plegat del que he volgut parlar: Pelegrí, Pelegrí, Pelegrí

domingo, 18 de septiembre de 2011

Cepillos de dientes

Acabo de escuchar un monólogo de estos de cuando te dejan, y han hecho una broma graciosa sobre cepillos de dientes... y decía así:

"Y cuando tienes pareja tienes dos cepillos de dientes... y antes, cuando no la tenías, no tenías ninguno."

Bien, así escrito veo que no tiene mucha gracia (lo digo porque al releerlo no me he reído, si acaso una mueca parecida a una sonrisa)... pero debo aclarar que se suponía que el monologuista era un hombre un tanto desastre, y bastante guarro debo añadir, que también atribuía sus necesidades higiénicas al hecho de que para estar con una mujer, ésta le exigía unos mínimos de limpieza.

Pero, broma aparte (la entrecomillada quiero decir), me ha hecho gracia porque me ha hecho pensar en los cepillos de dientes.

No lo pensaba pero deshacerme de un cepillo de dientes... fue uno de mis momentos críticos en mi ruptura más significativa...

Y es que tardé como tres meses en tirar su cepillo de dientes... supongo que mantener el cepillo era como mantener la esperanza de que nada había cambiado, de que volvería a ser utilizado... pero no... y al final me rendí (al menos en ese punto) y tiré el cepillo de dientes con todo el dolor de mi corazón... y eso es lo que me hace gracia... que realmente me sentí muy triste por tirar un cepillo de dientes usado a la basura!!! :) [la imagen desde fuera debió ser altamente cómica]

Fuí yendo por fases a la hora de deshacerme de todo lo que me recordara a él: regalos sin entregar, libros sin leer... lo más difícil fue querer renunciar a él... porque me parecía que renunciar a él, era renunciar a todo lo que sentí, pero una no puede renunciar a lo que es, a sus emociones, sus sentimientos... pero sí puede romper los anclajes que existen entre ellos y una persona... sólo hay que querer hacerlo... HAY QUE QUERER!!!

lunes, 12 de septiembre de 2011

ACRÒBATA... més m'estimo anar al circ

Un assoleiat, i a estones ennuvolat, dia de juny... es van reunir un grup de persones meravelloses a l'Ateneu de Nou Barris! I sí, dic meravelloses (i m'incloc encara que estigui faltant humilitat i modèstia en el meu comentari)... però és que veient el resultat només puc pensar i dir que les persones que ens vam reunir aquell dia vam crear una màgia especial... va ser un dia ple de moments d'excel·lència.

L'Ateneu... un espai increïble... les caravanes, neveres, gravilla, sofàs i cadires... i una atmòsfera d'esforç i d'energia increïbles... i tot plegat emmarcat per una carpa!!! I és que no sé vosaltres, però a mi estar prop d'una carpa, encara que no hi sigui a dins... em dóna una energia que m'encanta disfrutar... la lona, la tarima, els bancs i cadires... aixxxx!!!

L'objectiu d'aquesta reunió... crear un eixam de personatges amb una història plena de màgia, d'il·lusió i de circ.

I no parlaré dels salts, dels entrepans comunitaris, de les rises, de la calor, el maquillatge, els balls impossibles, les caigudes aerostàtiques... perquè una imatge val més que mil paraules... o això diuen:


ACRÒBATA_Gato Qiman & Kdö


I per finalitzar... algunes frases de la song que m'agraden especialment:

- Sr. clown vostè que porta la llum i el sound...
- Em fa menys por domar lleons que deure una hipoteca als de la Caixa de pensions...
- Estimo aquesta merda tio, la porto dins...

Uuuuuuaaaaauuuuuu Sugar!!!!

Dissabte... soparet, bons amics... bones converses... posar-te al dia, fer broma i unes rises amunt i avall...

Surts a ballar... la música és comercial... un poco de reggaeton... un poco d'èxit d'estiu... I la Danza Kuduro te transporta i passa la nit...

no te canse ahora (neronero)
que esto solo empieza
las manos arriba
cintura sola (naninero neno.... nenoneno)
da media vuelta
danza kuduro
danza al futuro (nunonunooooo)

I llavors, inesperadament... el gurú de la nit... decideix tancar la nit d'aquell local amb un mític, amb un mestre... I et sorpren amb una cançó inesperada... i un gran apareix i et transporta a un altre espai... Let's get it on - Marvin Gaye.

Una cançó que està com plena de petons... sensual i brutal... i així et quedes en un ball constant... i ja no cal res més... bé, potser rememorar a un amant de la music... pràcticament en totes les pelis que fa... Jack Black - Let's get it on - High Fidelity.

Nanit i dolços somnis... :)

jueves, 8 de septiembre de 2011

sin más

Cuántas direcciones de correo tienes?

Yo bastantes... algunas las tengo identificadas pero no entro nunca, otras están identificadas y de tanto en tanto veo qué ha llegado y luego están las habituales. Así, a bote pronto, o bote pronto... me atrevo a decir que tengo 6 cuentas de correo, de las cuales uso habitualmente 3.
No quiero olvidarme de mi primera cuenta... una cuenta de largo nombre... que fuí incapaz de memorizar en su día y que debe vagar ahora por el ciberespacio como la nave de Ulises y Telémaco por la Vía Láctea.

Y aunque no recuerdo la dirección, sí recuerdo la contraseña... esas contraseñas emotivas que acabas refundiendo para no tener que llevar una relación de cuentas y contraseñas encima.

Y no olvidemos los grupos o cuentas de redes sociales a los que estoy relacionado, gracias a una cuenta y una nueva contraseña.

A veces me pasa, que entro en las webs y ni me doy cuenta de lo que estoy escribiendo... y normalmente acierto, aunque alguna vez se produce error y entonces te das cuenta que has creado híbridos de diferentes cuentas o se te ha ido una letra sin más... y así sin más... ha sido como he entrado en un blog que abrí hace cuatro años... el cuál tiene solamente un post: sin más.

Ahí lo dejo: sus... urros

miércoles, 7 de septiembre de 2011

Autoconocimiento

Ayer fui a sufrir un poco... me sometí a una sesión de reflexología...

Y estuve pensando dos cosas:

1) Acaso la Reflexología consiste en conocer qué puntos se deben presionar para provocar un dolor insoportable y consecuentemente provocar torsiones desconocidas para el musculamen humano? La respuesta me llegó durante la siguiente media hora, cuando dos de los puntos que presionó la terapeuta no me dolieron... los correspondientes al hígado.... se ve que siempre suelto lo primero que me pasa por la cabeza (;o)); y la mente o cabeza... que raramente me duele y que por el momento funciona perfectamente (claro, tanta espontaneidad y tanto analizar y analizar las cosas pues... debía tener sus frutos).

2) Porque no nos han enseñado a escuchar a nuestro cuerpo? A entender qué nos expresa nuestro propio cuerpo? A curar nuestro cuerpo?
Si yo fuera responsable de la educación impondría varias asignaturas obligatorias en la escuela... desde muy pequeñitos ya aprenderíamos a gestionar las emociones, a leer lo que el cuerpo nos transmite, y a curarlo, desde el orígen, y no desde los síntomas.

Y eso quería compartir... estos pensamientos que me asaltaron ayer... sólo comentar para acabar que, previo pequeño sufrimiento inicial, finalmente.... el balance global de la sesión fue megasatisfactorio... total y absolutamente satisfactorio. :o)