jueves, 27 de octubre de 2011

Adri

Han passat ja 12 anys... 12 anys des de que et vaig conèixer... tot petit... només tenies 4 mesos i mig, i tenies a la cara restes de grans de la varicela.

Jo no havia canviat un bolquer en ma vida, la teva mare em va ensenyar com canviar-lo i com fer les "papilles" o farinetes durant una "entrevista-trobada" de "dues-tres hores". I així va ser... com vaig obtenir la feina... així va ser com vaig ser mare durant un any.

Els dies abans de començar a cuidar-te vaig tenir malsons, i nervis... i dubtava... no sabia si seria capaç de cuidar-te, de fer-ho bé. Vaig pensar que si per un cangur m'ho prenia d'aquesta manera... abans de quedar-me embarassada hauria de treballar tot plegat per evitar tenir aquestes inquietuds i no transmetre-les al nen o nena que pugués dur al meu ventre.

Per aquell "llavonses" pensava moltes coses que vas anar desmuntant dia a dia... des del principi... vaig aprendre que les rutines són importants, que tota acció té una reacció, que el contacte humà és molt important, i que donar carinyo, abraçades, cançons i amor és curatiu... que cura i cuida l'ànima.

Vaig redescobrir el món i vaig sentir lo cansat que era educar a una criatura.

Passats aquests dotze anys... mai no t'he preguntat de què t'enrecordes... si és que t'enrecordes... quin és el record més antic que tens... però sí tinc clara una cosa... encara t'estimo, encara m'estimes... i això, egoistament, em fa feliç!!! :)

1 comentario:

  1. Molt bonic Sus. Guarda aquests records que són un petit tresor.

    ResponderEliminar