Fa molts dies que vaig començar a escriure aquest post... però per diferents motius vaig decidir deixar-lo hivernar... o més aviat "tardorejar".
Eren temps de polèmica amb la sentència del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya No vull crear-ne o continuar la polèmica... només vull explicar com em sento, perquè em sento catalana, espanyola i del món. Tot i que hi ha gent que pugui utilitzar aquestes paraules de manera "patriòtica", però no és pas el meu objectiu... i és que les nacionalitats no m'agraden gaire des de que, sent petita, i la URSS es va separar em va quedar grabat a la memòria (potser erròniament) que s'estaven expulsant, no sé de quin dels nous estats, les persones que tenien menys de tres generacions nascudes en aquelles terres. I va ser llavors quan vaig comprovar d'on era jo, i d'on era la meva familia... i que en cas de reproduir aquella història a Catalunya, jo em veuria obligada a marxar.
La qüestió és que m'encanta que la meva "yaya" tingués sang cordobesa i que al final, o potser en un inici... el que que forma part de mi des de lo més bàsic fins avui sigui un mosaic de cultures i espais que m'enriqueixen, perquè al final el que passa és que estic orgullosa de les meves arrels, i del lloc on visc i de la gent que m'envolta.
El meu país és tan petit _ LLUÍS LLACH
I hores d'ara em pregunto si... durant els 18 primers anys, la meva vida va ser en castellà... durant els següents 17 anys la meva vida ha estat majoritàriament en català... "A saber" si potser hi haurà un canvi dels astres i del meu idioma "vehicular"... i així en comptes de viure cicles de 7 anys com diuen que fan la resta dels mortals... jo estaria immersa en cicles de 18... i em pregunto quin podria ser el següent... anglès, italià, portugués? O potser xinès?
I per acomiadar el post... una escena de la tele que m'agrada molt i que trobo que il·lustra una mica el tot plegat del que he volgut parlar: Pelegrí, Pelegrí, PelegríEren temps de polèmica amb la sentència del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya No vull crear-ne o continuar la polèmica... només vull explicar com em sento, perquè em sento catalana, espanyola i del món. Tot i que hi ha gent que pugui utilitzar aquestes paraules de manera "patriòtica", però no és pas el meu objectiu... i és que les nacionalitats no m'agraden gaire des de que, sent petita, i la URSS es va separar em va quedar grabat a la memòria (potser erròniament) que s'estaven expulsant, no sé de quin dels nous estats, les persones que tenien menys de tres generacions nascudes en aquelles terres. I va ser llavors quan vaig comprovar d'on era jo, i d'on era la meva familia... i que en cas de reproduir aquella història a Catalunya, jo em veuria obligada a marxar.
La qüestió és que m'encanta que la meva "yaya" tingués sang cordobesa i que al final, o potser en un inici... el que que forma part de mi des de lo més bàsic fins avui sigui un mosaic de cultures i espais que m'enriqueixen, perquè al final el que passa és que estic orgullosa de les meves arrels, i del lloc on visc i de la gent que m'envolta.
El meu país és tan petit _ LLUÍS LLACH
I hores d'ara em pregunto si... durant els 18 primers anys, la meva vida va ser en castellà... durant els següents 17 anys la meva vida ha estat majoritàriament en català... "A saber" si potser hi haurà un canvi dels astres i del meu idioma "vehicular"... i així en comptes de viure cicles de 7 anys com diuen que fan la resta dels mortals... jo estaria immersa en cicles de 18... i em pregunto quin podria ser el següent... anglès, italià, portugués? O potser xinès?
No hay comentarios:
Publicar un comentario