estimar

He comprovat que... una cosa que regeix les nostres vides com l'amor... no és de senzilla combinació amb una altra que també ho fa, el pensament.

Temps era temps hi havia una parella... que estaven molt enamorats, i sentien que milions d'endorfines brollaven dins seu... tantes, que, de vegades, sentien que podien arribar a explotar de felicitat.

La cosa és que un cop la química va anar baixant, van començar a descobrir-se de veritat. I, era en aquest moment, que l'amor... l'autèntic amor, havia d'aparèixer, si era el cas. I parlo, d'aquell amor en el que acceptes el que tens davant. No importa el teu mapa. L'estimació és tal que el respecte cap a l'altre fa que gaudeixis sense cap més expectació.

Però els mapes que tant ella com ell tenien dins el cap feien que tot es comencés a complicar. I després van arribar les projeccions del futur: de viatges, de persones amb les que comparar-se, de persones que ja no podrien seduir, d'expectatives de persones que mai no arribarien a ser, de futurs fills no nascuts que havien d'educar... Desencontres que van començar a portar patiment a la bonica parella.

I així, la desconfiança va començar a aparèixer.

Una vegada ell va dir, mig enfurrunyat, que ella no li deia veritats sobre la seva feina (artist work) perquè se l'estimava. Aquest fet, va ferir la ment pensant de la noia... dir que el seu criteri es podia veure afectat per l'amor (i, de fet, potser era cert, però que no era la seva veritat "acaso"?, i no era la seva veritat tant respectable com la de qualsevol altre?).

Al cap de poc temps ho van deixar... i tot i que amb els temps semblava que la cosa s'anava normalitzant hi havien petits resquicis que encara pul·lulaven...

Després d'uns anys, ella va anar a veure un dels treballs d'ell. Al final del mateix no va poder dir-li què en pensava... així que va quedar pendent... Però al moment va rebre un sms on ell li agraïa que hagués anat a veure l'obra, i li deia que estava obert a crítiques, suggeriments i queixes. Ella es va sentir reptada a participar d'aquella oferta, a demostrar que el seu amor no afectava el seu criteri d'opinió artística. (aghh!!! Craso error!!!).

Aixxxx.... amb la qual cosa, va trigar tres setmanes en trobar el moment oportú per seure i fer el seu comentari on va voler mostrar tot el seu talent per valorar de manera objectiva i professional l'obra en qüestió...

... i/però mai no va rebre resposta.

Mai no va saber perquè no la va rebre... però ella ja no es posava en la pitjor possible resposta... ara ja podia veure l'ampli vànol de possibilitats i no posava l'atenció en la pitjor possibilitat... les contemplava totes i no feia judicis de valors precipitats. Però, de fet, es va adonar que no l'importava, que ja no l'importava el motiu pel qual ell no havia respost, que ell era l'excusa, però no era la raó... la raó estava en ella mateixa, en aquell forat que tenia dins d'ella... aquell forat que l'amor podia emplenar; no parlava d'amor sentimental, sinó d'amor universal... aquell amor que et fa fluir, i que fa que la teva ment no pensi, simplement sigui.

L'amor es transforma... i crec que mai no deixa de transformar-se, i transformar-te, i així mai no t'avorreixes perquè sempre et sorpren... i cada dia trobem com expressar aquest amor.