Durant l'últim trimestre de l'any he estat apalancada i sabàtica, cosa que ha fet que l'apatia s'apoderés de mi... Per aquest motiu vaig voler posar-hi remei, i durant el mes de gener vaig començar a canviar coses del meu dia a dia. Ara pujo les escales de la feina, torno a utilitzar el transport públic i deixo que la moto descansi, utilitzo el bicing 2 o 3 vegades a la setmana, m'he apuntat a dansa del ventre i a classes de ball... i per suposat, també m'he apuntat a un gimnàs. Aquest cop però, si veig que començo a patrocinar-lo canviaré de tàctica ben ràpid i prendré mesures (desapuntar-me, vaja i buscar una altra manera de fer esport).
Tornant al tema del gimnàs, el primer dia em van fer una entrevista, per comprovar certs aspectes del meu estat físic, i per marcar objectius... després d'una hora de diferents converses i proves, el Ralph, l'instructor, em va dir: "Susana, tú necesitas fortalecer tu corazón" (és de Kaiserlautern i el seu accent és graciós, suau i allarga les paraules i les lletres, cosa que va fer molt amigable el seu consell). Quan m'ho va dir vaig pensar, té raó... però en els dos sentits, cardiovascular i l'altre, el de l'amor... hem de facilitar l'amor al nostre cor... pensar en coses positives, alimentar l'alegria... és per aquest motiu, que quan he llegit la contra d'avui (14 de març del 2012), tot m'estava ressonant... La veritat estic totalment emocionada amb el contingut d'aquesta entrevista de l'Annie Marquier.
domingo, 29 de enero de 2012
Posicionament web
Des del 26 de gener que no publico (sí que escric però encara són textos esborrany, no penseu que no estic pendent de com alimentar aquest, oh!, petit blog) cap post en el blog (de fet, la idea de crear aquest post la vaig tenir el 29 de gener, aquest és el motiu pel qual la data del post no coincideix amb la de la publicació.
Però el fet de no haver publicat res no ha impedit que hi hagin hagut canvis en el ranquing dels posts més visitats en aquest blog, i és que Sirvent i l'orxata (57 visites) ha estat desbancada en pocs dies. El culpable ha estat el post el Sujetador o la opresión de la caja torácica, el qual s'ha posicionat primer amb 89 visites, y subiendo... doncs no hi ha dia que no tingui una nova visita.
Podria pensar que hi ha moltes dones oprimides que han buscat molta informació i que aquest és el motiu de l'activitat del meu blog, però no... el motiu d'aquesta pujada inesperada de visites és la paraula sujetador...
Búsquedes que s'han fet:
Però el fet de no haver publicat res no ha impedit que hi hagin hagut canvis en el ranquing dels posts més visitats en aquest blog, i és que Sirvent i l'orxata (57 visites) ha estat desbancada en pocs dies. El culpable ha estat el post el Sujetador o la opresión de la caja torácica, el qual s'ha posicionat primer amb 89 visites, y subiendo... doncs no hi ha dia que no tingui una nova visita.
Podria pensar que hi ha moltes dones oprimides que han buscat molta informació i que aquest és el motiu de l'activitat del meu blog, però no... el motiu d'aquesta pujada inesperada de visites és la paraula sujetador...
Búsquedes que s'han fet:
"fotos de chicas quitandose el sujetador, opresion en el cortorno del pecho, "el sujetador" blogspot, la tienda de la tele comfortrisse sujetadores, no lleva sujetador, video le quite el sujetdor"
(Cambio de idioma) No entraré a analizar ni las inquietudes que mueven las búsquedas, ni lo poco aplicados que nos volvemos cuando tecleamos en el google... porque lo que me ha inquietado es ver como el uso de una palabra como sujetador me posiciona en la red.
I és que últimament he estat molt interessada per aquests temes... de fet, fins i tot m'han ofert nombrar-me "community manager" (jejeej!!!).
Deixo aquí dos videos sobre el posicionament web: serio y risa
Aquests videos estan molt bé però jo recomanaria a les empreses, i no per res més que la meva experiència adquirida, que situessin certes paraules clau als textos dels seus webs, com ara:
"Las mujeres y hombres de la empresa son los que sujetan y sustentan los pilares que sostienen y guían la estrategia. Vea video annexo"
(I és que vulguis que no, dir que els homes i dones de l'empresa són els sostén de l'empresa pot sonar raro, però et pot donar un cert avantatge en el rànquing de google!).
I res, us convido a fer volar la imaginació per trobar bones frases de posicionament.
jueves, 26 de enero de 2012
la marrana
Aquest dilluns vaig anar al Romea... una obra única (tot i que davant de l'èxit, es comenta que s'estan plantejant tornar-hi)... 7 actors i actrius... amb l'adaptació de Miquel Pujadó i Carles Canut d'un recull de contes "marranos" de l'edat mitjana.
La veritat és que quan la dona de l'Institut d'Estudis Medievals ens presentava l'esdeveniment... i ens posava en situació parlant-nos d'un trobador anomenat Guillem, de cuyo apellido no puedo acordarme, el qual tenia més poder que el propi rei de França... vaig començar a imaginar els cavalls, les taules farcides de menjar, i al voltant els cavallers i les dames, els tapissos decorant els salons dels castells... i de fons el so de les cordes que són acariciades, i la veu que acompanya el ritme musical. I un cop havent menjat, mentre al saló principal fan el programa per a tota la familia... al saló adjunt, o potser al del pis de dalt, devien fer l'eròtic-festiu... sí, sí... històries ben pujadetes de to... i amb un enginy espectacular... des de cossos plens de penis o de vagines, a juguesques guanyades per superpoders donats per fades, superpoders que fan que els forats del cos més escatològics parlin i s'expressin lliurament.
Els dos pensaments que em van venir al cap és que... a) no inventem res... i b) Tirant lo Blanc.
Pues eso, aquí trobareu més informació i un vídeo de "la versió més marrana de l'edat mitjana", perquè us animeu a anar-hi si fan més representacions.
I tal i com acaben l'obra: "Ja podeu marxar a casa, que això ja s'ha acabat, no aplaudiu amb les banyes que fan un so esquerdat, no aplaudiu amb les figues que fan so remullat, que fan so remullat".
;o)
La veritat és que quan la dona de l'Institut d'Estudis Medievals ens presentava l'esdeveniment... i ens posava en situació parlant-nos d'un trobador anomenat Guillem, de cuyo apellido no puedo acordarme, el qual tenia més poder que el propi rei de França... vaig començar a imaginar els cavalls, les taules farcides de menjar, i al voltant els cavallers i les dames, els tapissos decorant els salons dels castells... i de fons el so de les cordes que són acariciades, i la veu que acompanya el ritme musical. I un cop havent menjat, mentre al saló principal fan el programa per a tota la familia... al saló adjunt, o potser al del pis de dalt, devien fer l'eròtic-festiu... sí, sí... històries ben pujadetes de to... i amb un enginy espectacular... des de cossos plens de penis o de vagines, a juguesques guanyades per superpoders donats per fades, superpoders que fan que els forats del cos més escatològics parlin i s'expressin lliurament.
Els dos pensaments que em van venir al cap és que... a) no inventem res... i b) Tirant lo Blanc.
Pues eso, aquí trobareu més informació i un vídeo de "la versió més marrana de l'edat mitjana", perquè us animeu a anar-hi si fan més representacions.
I tal i com acaben l'obra: "Ja podeu marxar a casa, que això ja s'ha acabat, no aplaudiu amb les banyes que fan un so esquerdat, no aplaudiu amb les figues que fan so remullat, que fan so remullat".
;o)
domingo, 22 de enero de 2012
estimar
He comprovat que... una cosa que regeix les nostres vides com l'amor... no és de senzilla combinació amb una altra que també ho fa, el pensament.
Temps era temps hi havia una parella... que estaven molt enamorats, i sentien que milions d'endorfines brollaven dins seu... tantes, que, de vegades, sentien que podien arribar a explotar de felicitat.
La cosa és que un cop la química va anar baixant, van començar a descobrir-se de veritat. I, era en aquest moment, que l'amor... l'autèntic amor, havia d'aparèixer, si era el cas. I parlo, d'aquell amor en el que acceptes el que tens davant. No importa el teu mapa. L'estimació és tal que el respecte cap a l'altre fa que gaudeixis sense cap més expectació.
Però els mapes que tant ella com ell tenien dins el cap feien que tot es comencés a complicar. I després van arribar les projeccions del futur: de viatges, de persones amb les que comparar-se, de persones que ja no podrien seduir, d'expectatives de persones que mai no arribarien a ser, de futurs fills no nascuts que havien d'educar... Desencontres que van començar a portar patiment a la bonica parella.
I així, la desconfiança va començar a aparèixer.
Una vegada ell va dir, mig enfurrunyat, que ella no li deia veritats sobre la seva feina (artist work) perquè se l'estimava. Aquest fet, va ferir la ment pensant de la noia... dir que el seu criteri es podia veure afectat per l'amor (i, de fet, potser era cert, però que no era la seva veritat "acaso"?, i no era la seva veritat tant respectable com la de qualsevol altre?).
Al cap de poc temps ho van deixar... i tot i que amb els temps semblava que la cosa s'anava normalitzant hi havien petits resquicis que encara pul·lulaven...
Després d'uns anys, ella va anar a veure un dels treballs d'ell. Al final del mateix no va poder dir-li què en pensava... així que va quedar pendent... Però al moment va rebre un sms on ell li agraïa que hagués anat a veure l'obra, i li deia que estava obert a crítiques, suggeriments i queixes. Ella es va sentir reptada a participar d'aquella oferta, a demostrar que el seu amor no afectava el seu criteri d'opinió artística. (aghh!!! Craso error!!!).
Aixxxx.... amb la qual cosa, va trigar tres setmanes en trobar el moment oportú per seure i fer el seu comentari on va voler mostrar tot el seu talent per valorar de manera objectiva i professional l'obra en qüestió...
... i/però mai no va rebre resposta.
Mai no va saber perquè no la va rebre... però ella ja no es posava en la pitjor possible resposta... ara ja podia veure l'ampli vànol de possibilitats i no posava l'atenció en la pitjor possibilitat... les contemplava totes i no feia judicis de valors precipitats. Però, de fet, es va adonar que no l'importava, que ja no l'importava el motiu pel qual ell no havia respost, que ell era l'excusa, però no era la raó... la raó estava en ella mateixa, en aquell forat que tenia dins d'ella... aquell forat que l'amor podia emplenar; no parlava d'amor sentimental, sinó d'amor universal... aquell amor que et fa fluir, i que fa que la teva ment no pensi, simplement sigui.
L'amor es transforma... i crec que mai no deixa de transformar-se, i transformar-te, i així mai no t'avorreixes perquè sempre et sorpren... i cada dia trobem com expressar aquest amor.
Temps era temps hi havia una parella... que estaven molt enamorats, i sentien que milions d'endorfines brollaven dins seu... tantes, que, de vegades, sentien que podien arribar a explotar de felicitat.
La cosa és que un cop la química va anar baixant, van començar a descobrir-se de veritat. I, era en aquest moment, que l'amor... l'autèntic amor, havia d'aparèixer, si era el cas. I parlo, d'aquell amor en el que acceptes el que tens davant. No importa el teu mapa. L'estimació és tal que el respecte cap a l'altre fa que gaudeixis sense cap més expectació.
Però els mapes que tant ella com ell tenien dins el cap feien que tot es comencés a complicar. I després van arribar les projeccions del futur: de viatges, de persones amb les que comparar-se, de persones que ja no podrien seduir, d'expectatives de persones que mai no arribarien a ser, de futurs fills no nascuts que havien d'educar... Desencontres que van començar a portar patiment a la bonica parella.
I així, la desconfiança va començar a aparèixer.
Una vegada ell va dir, mig enfurrunyat, que ella no li deia veritats sobre la seva feina (artist work) perquè se l'estimava. Aquest fet, va ferir la ment pensant de la noia... dir que el seu criteri es podia veure afectat per l'amor (i, de fet, potser era cert, però que no era la seva veritat "acaso"?, i no era la seva veritat tant respectable com la de qualsevol altre?).
Al cap de poc temps ho van deixar... i tot i que amb els temps semblava que la cosa s'anava normalitzant hi havien petits resquicis que encara pul·lulaven...
Després d'uns anys, ella va anar a veure un dels treballs d'ell. Al final del mateix no va poder dir-li què en pensava... així que va quedar pendent... Però al moment va rebre un sms on ell li agraïa que hagués anat a veure l'obra, i li deia que estava obert a crítiques, suggeriments i queixes. Ella es va sentir reptada a participar d'aquella oferta, a demostrar que el seu amor no afectava el seu criteri d'opinió artística. (aghh!!! Craso error!!!).
Aixxxx.... amb la qual cosa, va trigar tres setmanes en trobar el moment oportú per seure i fer el seu comentari on va voler mostrar tot el seu talent per valorar de manera objectiva i professional l'obra en qüestió...
... i/però mai no va rebre resposta.
Mai no va saber perquè no la va rebre... però ella ja no es posava en la pitjor possible resposta... ara ja podia veure l'ampli vànol de possibilitats i no posava l'atenció en la pitjor possibilitat... les contemplava totes i no feia judicis de valors precipitats. Però, de fet, es va adonar que no l'importava, que ja no l'importava el motiu pel qual ell no havia respost, que ell era l'excusa, però no era la raó... la raó estava en ella mateixa, en aquell forat que tenia dins d'ella... aquell forat que l'amor podia emplenar; no parlava d'amor sentimental, sinó d'amor universal... aquell amor que et fa fluir, i que fa que la teva ment no pensi, simplement sigui.
L'amor es transforma... i crec que mai no deixa de transformar-se, i transformar-te, i així mai no t'avorreixes perquè sempre et sorpren... i cada dia trobem com expressar aquest amor.
viernes, 6 de enero de 2012
El sujetador y la opresión de la caja torácica
El otro día, estábamos hablando con un grupo de amigas y yo comenté mi necesidad casi imperante de... al llegar a casa... quitarme el sujetador... porque la opresión que sentía alrededor de mi caja torácica era insoportable.
A lo que, una amiga muy sabia, me dijo que, seguramente, yo... no llevaba la talla de sujetador adecuada. Agghhh!!! Cuánto desconocimiento!!! :os
Bien pues, parece ser que el 70% de las mujeres no llevan el sujetador de la talla adecuada (así lo dicen diferentes estudios que he encontrado, y una publicidad muy divertida de latiendaencasa).
Aún recuerdo la revolución que supuso que llegara Marks & Spencer con sus tallas de contorno y de copa. Y es que, hasta entonces, yo pensaba que las tallas de los sujetadores eran un número, y no un número y una letra.
Actualmente en lugares como Etam y H&M puedes encontrar algunas tallas, pero no todas... y de hecho, hasta en las cotillerias faltan algunas tallas. Una de las cosas que he aprendido durante estos días de investigación es que además de acertar con la talla, uno debe fijarse en que el aro o contorno inferior de la copa va de costilla a costilla, y así no se clava en la mama. Y, para darle el toque final, hay que colocarlas bien en su sitio... sé que lo he visto en alguna peli, no recuerdo exactamente en cuál... quizás en "Lo que el viento se llevó", cuando Escarlata O'Hara se viste a escondidas para ir a ver a Leslie mientras el resto de mujeres duerme la siesta... o quizás sólo se baja el escote para lucir más pechera. Aunque para ser más exactos... Escarlata no lleva sujetador... lleva corsé (quina locura el corsé... no m'ho vull ni imaginar!!). Pero volviendo a la investigación... según las instrucciones de la mujer de la tienda, los pechos deben quedar emmarcados por el sujetador... y la verdad, bien puestos, el tema gana y gana (en todos los sentidos: confort y estético).
He encontrado este link donde está muy bien explicado cómo obtener el número y la letra de tu sujetador ideal.... quizás las rebajas sean un incentivo extra para dar un respiro a vuestro tórax, si es que os pasa lo que a mí, of course!
Consells pràctics trobats pel ciberespai:
Medir el contorno del tronco justo por debajo del pecho. A esa cifra súmale 15. Pongamos como ejemplo que la medición dio 75 cm. Súmale 15 y obtendrás 90. Pues ésa es tu talla (de número).
Y ahora, la copa (la letra). Entre la medida de una y la siguiente hay una diferencia de 3 cm, y también hay un margen de tolerancia de 3 cm. Es decir, la A es la adecuada para un pecho que mida entre 11 y 13 cm, la B entre 14 y 16 cm, la C entre 17 y 19 cm y la D entre 20 y 22 cm.
Con tu sujetador habitual puesto, mídete el busto pasando la cinta justo por encima de los pezones. Supongamos que te da 90 cm. Réstale el resultado del contorno. En nuestro ejemplo: 90 cm - 75 cm = 15 cm. Pues tu copa es una B.
He encontrado este link donde está muy bien explicado cómo obtener el número y la letra de tu sujetador ideal.... quizás las rebajas sean un incentivo extra para dar un respiro a vuestra torácica, si es que os pasa lo que a mí, of course!
Y aquí os dejo a Rachel, de Friends, quitándose el sujetador para intentar emular a la chica de Flashdance para ser sexy y ligarse al chico en cuestión, pero la excusa que pone es que el sujetador la oprime y tiene que sacárselo... y es que la globalización nos une... cada vez más, en todos los sentidos!! ;o)
A lo que, una amiga muy sabia, me dijo que, seguramente, yo... no llevaba la talla de sujetador adecuada. Agghhh!!! Cuánto desconocimiento!!! :os
Bien pues, parece ser que el 70% de las mujeres no llevan el sujetador de la talla adecuada (así lo dicen diferentes estudios que he encontrado, y una publicidad muy divertida de latiendaencasa).
Aún recuerdo la revolución que supuso que llegara Marks & Spencer con sus tallas de contorno y de copa. Y es que, hasta entonces, yo pensaba que las tallas de los sujetadores eran un número, y no un número y una letra.
Actualmente en lugares como Etam y H&M puedes encontrar algunas tallas, pero no todas... y de hecho, hasta en las cotillerias faltan algunas tallas. Una de las cosas que he aprendido durante estos días de investigación es que además de acertar con la talla, uno debe fijarse en que el aro o contorno inferior de la copa va de costilla a costilla, y así no se clava en la mama. Y, para darle el toque final, hay que colocarlas bien en su sitio... sé que lo he visto en alguna peli, no recuerdo exactamente en cuál... quizás en "Lo que el viento se llevó", cuando Escarlata O'Hara se viste a escondidas para ir a ver a Leslie mientras el resto de mujeres duerme la siesta... o quizás sólo se baja el escote para lucir más pechera. Aunque para ser más exactos... Escarlata no lleva sujetador... lleva corsé (quina locura el corsé... no m'ho vull ni imaginar!!). Pero volviendo a la investigación... según las instrucciones de la mujer de la tienda, los pechos deben quedar emmarcados por el sujetador... y la verdad, bien puestos, el tema gana y gana (en todos los sentidos: confort y estético).
He encontrado este link donde está muy bien explicado cómo obtener el número y la letra de tu sujetador ideal.... quizás las rebajas sean un incentivo extra para dar un respiro a vuestro tórax, si es que os pasa lo que a mí, of course!
Consells pràctics trobats pel ciberespai:
Medir el contorno del tronco justo por debajo del pecho. A esa cifra súmale 15. Pongamos como ejemplo que la medición dio 75 cm. Súmale 15 y obtendrás 90. Pues ésa es tu talla (de número).
Y ahora, la copa (la letra). Entre la medida de una y la siguiente hay una diferencia de 3 cm, y también hay un margen de tolerancia de 3 cm. Es decir, la A es la adecuada para un pecho que mida entre 11 y 13 cm, la B entre 14 y 16 cm, la C entre 17 y 19 cm y la D entre 20 y 22 cm.
Con tu sujetador habitual puesto, mídete el busto pasando la cinta justo por encima de los pezones. Supongamos que te da 90 cm. Réstale el resultado del contorno. En nuestro ejemplo: 90 cm - 75 cm = 15 cm. Pues tu copa es una B.
He encontrado este link donde está muy bien explicado cómo obtener el número y la letra de tu sujetador ideal.... quizás las rebajas sean un incentivo extra para dar un respiro a vuestra torácica, si es que os pasa lo que a mí, of course!
Y aquí os dejo a Rachel, de Friends, quitándose el sujetador para intentar emular a la chica de Flashdance para ser sexy y ligarse al chico en cuestión, pero la excusa que pone es que el sujetador la oprime y tiene que sacárselo... y es que la globalización nos une... cada vez más, en todos los sentidos!! ;o)
martes, 3 de enero de 2012
Es la PNL (Programación neurolinguïstica) para gente "rica"?
Yo tengo un agujero dentro de mí. Depende de las circumstancias y de las condiciones... el agujero es más o menos grande, aspira o expira, está de un color o de otro.
Creo que no soy la única que tiene un agujero dentro de sí... casi me atreviría a decir que nos viene de serie. Y casi diría también que... depende de cómo te vaya la vida, este agujero hace que petes... y te deja out... hasta que vuelves a la rueda... si eres capaz de volver, claro.
También creo que las religiones y otras teorías nos sirven para sobrellevar el ser conscientes del agujero que tenemos dentro.
Yo, a veces, lo lleno de agua, antes también probé a llenarlo de humo... pero el agua me parece más mejor! Realmente, es muy divertido beber agua... ahí lo dejo, para que lo experimentéis... y en otro post me adentraré en el bonito mundo de la potomanía, again.
Últimamente me ha dado por pensar en el agujero como un agujero que hay que cuidar, que hay que limpiar, mimar, sacar brillo y al que también hay que hablar... Y en el fondo, creo que muchas religiones le hablan a ese agujero...
Hoy en día, lo de crear nuevas religiones ya no se lleva demasiado (aunque oí que bajo las premisas de matrix se creó una nueva religión). Ahora se mira mucho a Oriente para captar su manera de funcionar e interiorizar lo que se pueda y nuestras creencias nos permita, también hay teorías y nuevos sistemas: el secreto, la PNL, etc.
Todo porque la gente intenta estar mejor, intenta estar reconfortada, intenta estar abrazada de manera constante y sentirse plena... pero creo que debe ser muy difícil esa plenitud constante... quizás sea el nirvana donde se encuentra la plenitud... pero basta, que me pierdo y divago.
Yo soy de las que busca, y busca nuevos remedios, nuevas cosas... Pero ahora, que llevo dos años de PNL y 3 cursos de formación, me planteo... acaso estas nuevas técnicas son sólo para gente con pasta? La verdad es que es elitista en sí mismo... y acaba generando y moviendo, una vez más una rueda consumista...
Iba a decir que las religiones no tenían esta carga capitalista pero.... jejej!!! Me he acordado de que cuando hice la comunión, yo estaba de un fervor católico importante... y les pedí a mis padres si podía ir a la iglesia. Me dijeron que ningún problema (evidentemente iba sola)... así fue cuando y cómo empecé a ir los sábados que estábamos en Barcelona a la Parroquía del Espíritu Santo. Pero acto seguido después de darse la paz, pasaban la cestita para que la gente diera su aportación... y después de unos días de dar 25 pesetas (me encantaban esas monedas de 5 duros)... pedí a mis padres que me dieran más dinero con motivo de la donación a la iglesia, porque no sé porqué... me sentía avergonzada de tan pobre aportación.... y ellos me dijeron que no... Así que con casi 8 añitos decidí no ir más a misa, y hablar directamente, desde casa, con Dios... que me iba a salir más barato.
Por suerte, para profundizar en estas nuevas teorias y religiones, siempre nos quedarán los libros y las bibliotecas... o acaso no es la Biblia el Best-seller por excelencia de todos los tiempos?
Creo que no soy la única que tiene un agujero dentro de sí... casi me atreviría a decir que nos viene de serie. Y casi diría también que... depende de cómo te vaya la vida, este agujero hace que petes... y te deja out... hasta que vuelves a la rueda... si eres capaz de volver, claro.
También creo que las religiones y otras teorías nos sirven para sobrellevar el ser conscientes del agujero que tenemos dentro.
Yo, a veces, lo lleno de agua, antes también probé a llenarlo de humo... pero el agua me parece más mejor! Realmente, es muy divertido beber agua... ahí lo dejo, para que lo experimentéis... y en otro post me adentraré en el bonito mundo de la potomanía, again.
Últimamente me ha dado por pensar en el agujero como un agujero que hay que cuidar, que hay que limpiar, mimar, sacar brillo y al que también hay que hablar... Y en el fondo, creo que muchas religiones le hablan a ese agujero...
Hoy en día, lo de crear nuevas religiones ya no se lleva demasiado (aunque oí que bajo las premisas de matrix se creó una nueva religión). Ahora se mira mucho a Oriente para captar su manera de funcionar e interiorizar lo que se pueda y nuestras creencias nos permita, también hay teorías y nuevos sistemas: el secreto, la PNL, etc.
Todo porque la gente intenta estar mejor, intenta estar reconfortada, intenta estar abrazada de manera constante y sentirse plena... pero creo que debe ser muy difícil esa plenitud constante... quizás sea el nirvana donde se encuentra la plenitud... pero basta, que me pierdo y divago.
Yo soy de las que busca, y busca nuevos remedios, nuevas cosas... Pero ahora, que llevo dos años de PNL y 3 cursos de formación, me planteo... acaso estas nuevas técnicas son sólo para gente con pasta? La verdad es que es elitista en sí mismo... y acaba generando y moviendo, una vez más una rueda consumista...
Iba a decir que las religiones no tenían esta carga capitalista pero.... jejej!!! Me he acordado de que cuando hice la comunión, yo estaba de un fervor católico importante... y les pedí a mis padres si podía ir a la iglesia. Me dijeron que ningún problema (evidentemente iba sola)... así fue cuando y cómo empecé a ir los sábados que estábamos en Barcelona a la Parroquía del Espíritu Santo. Pero acto seguido después de darse la paz, pasaban la cestita para que la gente diera su aportación... y después de unos días de dar 25 pesetas (me encantaban esas monedas de 5 duros)... pedí a mis padres que me dieran más dinero con motivo de la donación a la iglesia, porque no sé porqué... me sentía avergonzada de tan pobre aportación.... y ellos me dijeron que no... Así que con casi 8 añitos decidí no ir más a misa, y hablar directamente, desde casa, con Dios... que me iba a salir más barato.
Por suerte, para profundizar en estas nuevas teorias y religiones, siempre nos quedarán los libros y las bibliotecas... o acaso no es la Biblia el Best-seller por excelencia de todos los tiempos?
domingo, 1 de enero de 2012
Bon any nou 2012
I aquí estem un altre cop.... primer post de l'any.
Estem en temps de noves col·leccions per fascicles, de noves retallades, de nous propòsits. Jo en tinc uns quants. I... de fet, els concretaré aquest dijous en una tradició que ja fa uns anys que portem a terme. Per reis, ens reunim uns quants amics i amigues per brindar pels nostres nous propòsits... i sempre amb un mojito a la mà.
Però el primer dels meus propòsits és felicitar-vos l'any, i vull desitjar-vos un 2012 ple de projectes, amor, rises, abraçades i petons... perquè són coses que depenen de cada un de nosaltres.
També voldria que us plantegeu que aquest any podria ser, realment, l'últim any de tots els anys.
Segons les teories creades per la cultura "maya", el 21 de desembre s'ha d'acabar el món (potser el món tal i com el coneixem, potser el món... la Terra). Quan jo tenia 12 anys ja vaig llegir aquesta història al "pronto"... recordo pregar i parlar amb Déu per tal d'evitar la fi del món.
La veritat és que com que no sé si les meves pregàries tindran els seus fruits... optaré per fer que cada dia i cada moment comptin (com li diu Jack a Rose al Titanic: "make it count"). I tenir aquesta excusa per adquirir l'hàbit de valorar les coses... en el fons, m'encanta aquesta teoria... tot i el risc de mort imminent... claro!
Per altra banda... una altra cosa que em posa de bon humor és que el 2012 és l'any del drac en l'horòscop xinès. I jo sóc drac... :D
Doncs crec que ja està, que és hora d'anar a dormir... que vam començar l'any fent-la ballar fins les mil... o fins les 7!
I aquí us deixo un regalet!!! Ves... em va fer gràcia!!! :o)
REGALO EQUIVOCADO Anoche un hombre vestido de rojo se deslizó por la chimenea de mi casa y entró a mi habitación...
Como estaba dormida pensé que era un sueño, pero aquel hombre de barba blanca se desnudó y se metió a mi cama...
Antes de que pudiera hacer o decir algo, se montó sobre mí y me echó el mejor polvo que me han echado en toda mi vida.
Mis gritos de gozo y mis alaridos de un largo orgasmo fueron ahogados con su mano para no despertar a los demás.
Exhausta pero agradecida, cuando todo había acabado y aún jadeando le pude decir:
"¡¡¡ Muchas gracias Santa Claus !!!... pero lo que yo te pedí fue un Volvo"...
Estem en temps de noves col·leccions per fascicles, de noves retallades, de nous propòsits. Jo en tinc uns quants. I... de fet, els concretaré aquest dijous en una tradició que ja fa uns anys que portem a terme. Per reis, ens reunim uns quants amics i amigues per brindar pels nostres nous propòsits... i sempre amb un mojito a la mà.
Però el primer dels meus propòsits és felicitar-vos l'any, i vull desitjar-vos un 2012 ple de projectes, amor, rises, abraçades i petons... perquè són coses que depenen de cada un de nosaltres.
També voldria que us plantegeu que aquest any podria ser, realment, l'últim any de tots els anys.
Segons les teories creades per la cultura "maya", el 21 de desembre s'ha d'acabar el món (potser el món tal i com el coneixem, potser el món... la Terra). Quan jo tenia 12 anys ja vaig llegir aquesta història al "pronto"... recordo pregar i parlar amb Déu per tal d'evitar la fi del món.
La veritat és que com que no sé si les meves pregàries tindran els seus fruits... optaré per fer que cada dia i cada moment comptin (com li diu Jack a Rose al Titanic: "make it count"). I tenir aquesta excusa per adquirir l'hàbit de valorar les coses... en el fons, m'encanta aquesta teoria... tot i el risc de mort imminent... claro!
Per altra banda... una altra cosa que em posa de bon humor és que el 2012 és l'any del drac en l'horòscop xinès. I jo sóc drac... :D
Doncs crec que ja està, que és hora d'anar a dormir... que vam començar l'any fent-la ballar fins les mil... o fins les 7!
I aquí us deixo un regalet!!! Ves... em va fer gràcia!!! :o)
REGALO EQUIVOCADO Anoche un hombre vestido de rojo se deslizó por la chimenea de mi casa y entró a mi habitación...
Como estaba dormida pensé que era un sueño, pero aquel hombre de barba blanca se desnudó y se metió a mi cama...
Antes de que pudiera hacer o decir algo, se montó sobre mí y me echó el mejor polvo que me han echado en toda mi vida.
Mis gritos de gozo y mis alaridos de un largo orgasmo fueron ahogados con su mano para no despertar a los demás.
Exhausta pero agradecida, cuando todo había acabado y aún jadeando le pude decir:
"¡¡¡ Muchas gracias Santa Claus !!!... pero lo que yo te pedí fue un Volvo"...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)