Adri

Han passat ja 12 anys... 12 anys des de que et vaig conèixer... tot petit... només tenies 4 mesos i mig, i tenies a la cara restes de grans de la varicela.

Jo no havia canviat un bolquer en ma vida, la teva mare em va ensenyar com canviar-lo i com fer les "papilles" o farinetes durant una "entrevista-trobada" de "dues-tres hores". I així va ser... com vaig obtenir la feina... així va ser com vaig ser mare durant un any.

Els dies abans de començar a cuidar-te vaig tenir malsons, i nervis... i dubtava... no sabia si seria capaç de cuidar-te, de fer-ho bé. Vaig pensar que si per un cangur m'ho prenia d'aquesta manera... abans de quedar-me embarassada hauria de treballar tot plegat per evitar tenir aquestes inquietuds i no transmetre-les al nen o nena que pugués dur al meu ventre.

Per aquell "llavonses" pensava moltes coses que vas anar desmuntant dia a dia... des del principi... vaig aprendre que les rutines són importants, que tota acció té una reacció, que el contacte humà és molt important, i que donar carinyo, abraçades, cançons i amor és curatiu... que cura i cuida l'ànima.

Vaig redescobrir el món i vaig sentir lo cansat que era educar a una criatura.

Passats aquests dotze anys... mai no t'he preguntat de què t'enrecordes... si és que t'enrecordes... quin és el record més antic que tens... però sí tinc clara una cosa... encara t'estimo, encara m'estimes... i això, egoistament, em fa feliç!!! :)

Yo soy potómana

Hace dias que pienso en escribir este post... YO SOY POTÓMANA... lo que quiere decir es que soy adicta al agua (si traducimos del antiguo): potos=bebida, por extensión potable=agua bebible; y manía del latín 'mania', y éste del griego 'μανία'=locura, demencia.

La causa... pues después de haber descartado la diabetes... parece ser que el orígen podría ser psicológico. La aparición de esta adicción coincidió con la ingesta de Roacután, un medicamento especial (es decir muy peligroso y que actúa a diferentes niveles en el cuerpo humano: hígado, renovación celular de la piel, etc.) recetado cuando tienes brotes de acné bastante espectaculares.

Y mi brote de acné coincidió con el final de mi plan de formación, por tanto con el afrontar la vida, y un par de muertes de personas significativas en mi vida. Bien, así que en vez de ir al orígen busqué tratamiento al síntoma. Y yo creo que mi cuerpo dijo, si no saco el estrés mediante el acné... buscaré otra forma. Así que ahora soy adicta al agua, y tengo psoriasis palmoplantar en la mano izquierda.

Aunque, evidentemente mi ingesta de 3 o 4 litros diarios, es exagerada... creo que es un movimiento global. O acaso hace 15 años la gente llevaba botellas de agua encima, o se consumía tanta agua embotellada. La verdad es que la primera vez que ví a los chicos de Friends sacando botellas de medio litro de la nevera (una por cabeza) me extrañó sumamente, pero ahora este modelo se ha extendido... or I think so.

Por ejemplo, en la uni, yo recuerdo ir a beber agua a una fuente canaletas entre clase y clase... años después inventaron la gotimplora. Ináudito hace 20 o 30 años!!!

Y ahora me parece normal...y hasta que no vi este video no pensé que la necesidad de hidratación no fuera espontánea: "La historia del agua embotellada"

Tengo una amiga que dice que no somos libres... pero quizás sí somos libres de elegir ser conscientes.

Leo Bassi o la agitación del alma

Ayer eran las 12 de la noche y estaba como una moto... y es que a las 19h me tomé un capuccino. Para los que no lo sepáis... hace cosa de 11 años dejé el café. La cosa es que, a veces, muy puntualmente, sí he tomado un poco de brebaje negro y amargo (pero con un poco de azúcar, Mary Poppins rules!), y aunque acostumbra a ser descafeinado... el capuccino de ayer era tal cual... pizca de chocolate, leche y pizca de café... con cafeína.

La cosa es que, iba a 100... por no decir a 1.000. Al principio pensé que era el café... pero luego me di cuenta de que el café ayudaba pero no era el ingrediente principal. Y es que mi espíritu estaba alterado, estaba agitado, estaba excitado.

Así había quedado después de ver "Lo mejor de Leo Bassi" en el "Escena del Poblenou".

Al comprar la entrada tenía miedo... yo sólo había visto a Leo Bassi en la tele, en los tiempos míticos de "Lo más plus"... luego crecí... y me informaron, y resulta que Leo Bassi es un bufón.... un bufón que se ríe y se va a reír, mientras pueda, de la esencia del ser humano, que se va a reír de tí... pero comparado con otros bufones que he visto, comparado con mi propio bufón... me pareció un bufón amable, que se preocupa por el espectador... o quizás sólo lo parece?

Desde su púlpito, Leo, está velando por el espectador... no tanto quizás, por el cuidado en sí, como porque la audiencia vaya exactamente a la emoción que él quiere, porque el viaje sea como él ha planeado. Todo lo que hace, lo hace buscando tu reacción, tu agitación, busca revolucionarte, revolucionarte mediante el miedo... pero, sin desvelar de todo el misterio, diré que ningún espectador sale herido... no físicamente, no públicamente... pero quizás sí, psicológicamente, sí en la intimidad de uno mismo.

Así que, ahora que ya lo he visto recomiendo el espectáculo... recomiendo ir a ver a este hombre de 60 años, a todos aquellos que se retan a sí mismos, y les gusta salir de su zona de confort.

Hysteria... o el origen del primer vibrador

L'altre dia vam regalar un vibrador a una amiga... quan pensàvem un bon regal pel seu aniversari vam recordar que la seva psicòloga li havia dit que tota dona moderna n'havia de tenir un. I vam voler fer-ho realitat ... i és que no serà per nosaltres que es pugui dir que la nostra amiga no és una dona moderna!!! A més a més... era per prescripció "mèdica".

És curiós com llavors preguntes a algunes dones (a les que considero força modernes) i et diuen, nops... jo no en tinc pas de vibrador... jo tinc nòvio... mmmm... la veritat és que com a resposta no em serveix gaire... "acaso" ells deixen de masturbar-se perquè tenen nòvia o parella? I guess "not". Però suposo que una dona amb una parella ja pot saciar la freqüència dels seus requeriments sexuals... tot i que això, més que per gènere-sexe, hauria d'anar per persones, per com en tot... hi ha excepcions.

Però... que em desvio del tema, i no vull que censurin el post... Així que vam anar "raudes y veloces" a un sex shop... és al.lucinant la de variables que has de tenir en compte per escollir el vibrador més adequat... no és una el·lecció fàcil, i més si no és per tu... perquè és una cosa molt íntima a la que el nivell de detall d'algunes converses no arriba normalment. I vés... que això deu ser com amb els homens... així que vam escollir i a provar sort.

La cosa és... que, curiosament, s'estrenarà en breu una peli que parla sobre l'origen del vibrador: Hysteria

La peli tracta d'aquests fets descrits a la wiki:
"Durante la época victoriana del siglo XIX, las mujeres que padecían de problemas uterinos, hormonales o emocionales eran diagnosticadas con una supuesta enfermedad llamada histeria femenina, la cual no tenía remedio y solo podía ser aminorada por medio de masajes de clítoris (equivalentes a lo que hoy en día reconocemos como masturbación).³ Los médicos manipulaban la vulva de la "paciente" hasta que esta alcanzaba el orgasmo, momento en que se aplacaban los síntomas de su mal. La lista de síntomas asociados con este mal era tan larga que llegó un momento en que el número de casos se convirtió en una epidemia; casi cualquier dolencia leve podía servir para diagnosticar histeria.⁴ Cabe notar que muchos de esos síntomas —por ejemplo la pesadez abdominal, la "lubricación vaginal excesiva" y la conducta lujuriosa— serían reconocidos hoy en día como indicios de frustración sexual."

I no em deixa de ser curiós... de veure quines coses s'havien arribat a pensar... i me n'alegro de què tot plegat vagi avançant... :) (Y menos mal que es va avançant!!!)

Però això també em fa pensar que tot és possible, i que els límits de l'avui no tenen perquè ser els nostres límits... i que no hem de deixar que ens diguin què hem de pensar, i què hem de fer... Escolta't, i actua!!! :)

BRUNITO I DANIÉH Van de Concert

"Brunito i Daniéh" és una manera dibuixativa de donar "rienda suelta" a un moment creatiu intens que estic passant durant els últims mesos... la veritat és que de moment hi ha dos capítols... i un tercer està esperant a la recàmera.

Tot plegat va començar perquè el meu amic Dani sempre m'explicava històries vàries en les que ell i el Bruno vivien mil "pericpecias", o almenys això em semblava a mi... i vaig pensar que hi havia un munt de material desaprofitat esperant a què algú el plasmés... i entre la seva informació i el meu imaginari... aquí tenim la meva versió del seu concert de "Columpio Asesino"... un concert que va començar a les 3 de la matinada... i al qual van arribar com van poder.

Per cert, el dibuix està borrós... però si cliqueu sobre la imatge del còmic... la pantalla es transforma en una versió més definida del mateix... :)

Bon dia de dilluns!!!

My first post in English: + Amor

I've been thinking about writing a post in English for a long time ago... and here it is!!! :)
(sorry for the mistakes)


Yesterday I went out to buy some things and have a walk around my new neighbourhood... The day was wonderful... sunny but not very hot... after the promised rain (friday night), the promised fall of the temperature came too.

I was waiting for the tram... and then, I decided to come back by my own foot... And while I was walking these were some of the images the life gave me. And now I think... If I had used the tram I wouldn't have seen all these beautifuls things!!! (sssst.... a third conditional ;o)).

I found a heart... the same heart... same love... different walls. I found clouds... artifitial ones and natural ones... crossing the sky!!!
This summer someone told me that the people who look for figures in the clouds has a lot of numbers of being esquizofrenic... Who will knows, who will knows... ;o)

Tranquil·litat

Aquest divendres nit vaig anar a la celebració d'un casament... durant la celebració una de les núvies va parlar d'haver trobat la tranquil·litat, de saber, per fi... el que era estimar, el que era l'amor de veritat. Durant aquests dos dies hi he estat pensant.

He estat pensant en què el meu propòsit d'aquest any (sí, jo els faigs escolars els propòsits, en comptes d'anuals), ha estat no apuntar-me a cap curs... el meu propòsit d'aquest any és estar tranquil.la i gaudir amb el que faig, i dedicar-me a passar els apunts de PNL, a assimilar i interiotitzar els conceptes treballats, dedicar el temps necessari al COAMB per poder fer bé la feina, entusiasmar-me amb la meva feina (la que em dóna diners), quedar i disfrutar de les estones amb els amics i la familia, netejar el piset i deixar-lo ben maco, dibuixar vinyetes de "Brunito i Daniéh", pintar roba, i si veig que és viable apuntar-me al gimnàs, i sinó és possible aparcar la moto i anar a passejar de tant en tant a la platja (s'ha d'aprofitar que visc a un barri marinerito, exindustrial i marinerito!).

I ara que ho he apuntat tot en un llistat, no estic ben segura que hagi de ser un any tranquil... :)

Però el que sí sé és que vull deixar de deixar-me portar per la vorágine de la vida que he escollit durant els últims anys. Aquest any escullo tenir el no res per endavant. Què em preguntin: "Què has de fer?". I jo respondre: "La nada".

I estar tranquil·la amb aquesta "nada". Perquè no passa res i ho passa tot... i aprendre a estar en pau amb això, aprendre a estar en pau amb mi.

De fet, també he estat pensant (sips, han estat dos dies on he estat pensant molt)... que des de ben petita jo ja parlava de tenir pau interior... és un concepte que sempre ha estat important per mi... I l'he perseguit.... i no sempre he estat conscient de perseguir-lo. De fet, moltes nits em desperto, i la sensació que tinc és de "búsqueda". Hi ha gent que parla d'haver tingut somnis "estupendus"... i a mi això no em passa.... els meus somnis no són estupendus, n'hi ha algun però de tant en tant... d'aquells que fan que despertis amb un somriure... però m'acabo d'adonar que m'havia oblidat d'un dels meus nous propòsits... somniar bonic... :D

I això faré, cada nit abans d'anar a dormir... dir-me... "Susana, avui somniaràs bonic!"

la tardor ja és aquí

I aquí estem una altra vegada... fa tot just una setmana que el temps es va girar... caminant per la muntanya de la Garrotxa el cel es va ennuvolar i va començar a ploure... una pluja que ens va col·locar en l'epicentre plujós del cap de setmana. I així va ser quan, un cop passada les tormentes, els llamps i els trons... vam deixar el cor de Catalunya a "la friolera" (mai millor dit) d'11 graus centígrads... Així va ser com vaig tenir l'evidència que la Garrotxa havia deixat enrera l'estiu... però esperava que a Barna les coses fossin diferents.

Però el dilluns... una molt bona amiga que pateix d'una tendència familiar irrefrenable a fer referència al pas de l'estiu... arribada o marxa de l'estació (en qualsevol moment de l'any, aquí radica la gracia!)... va dir aquestes temudes paraules: "Us n'adoneu que s'ha acabat l'estiu?".

I el fred allà estava... però tècnicament a l'estiu li quedaven 3,5 dies.

Tanmateix, and in spite of the cold... a les 8 del matí... els meus peuets... dins de les seves sandalies que resisitien "el embate" del temps (del climatològic, of course)... han lluitat contra la creença de què els peus freds provoquen un refredat sense remissió.

Però tècnicament la tardor ja ha arribat... i no només això... sinó que avui és la Mercè... i com és ben sabut... per la Mercè sempre plou... i la pluja amb el fred... fa que els peuets, i els ditets ja quedin tancats dins de lonetes, pells i altres materials... que els protegeixen... almenys al carrer... però sempre els hi quedaran els moments íntims de la casa per poder correr lliures!!!

I mentres acabo aquest post, i allibero els meus peus... durant un instant escolto a en Mastroianni, de la ma d'en Fellini... (a Fellini 81/2), i observo que parla de temes grans... que parla de les pors i de trobar respostes per mostrar-les a tots mitjançant les seves pel·lícules... sempre buscant respostes... com tots... com totes...

El meu país és tan petit

Fa molts dies que vaig començar a escriure aquest post... però per diferents motius vaig decidir deixar-lo hivernar... o més aviat "tardorejar".

Eren temps de polèmica amb la sentència del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya No vull crear-ne o continuar la polèmica... només vull explicar com em sento, perquè em sento catalana, espanyola i del món. Tot i que hi ha gent que pugui utilitzar aquestes paraules de manera "patriòtica", però no és pas el meu objectiu... i és que les nacionalitats no m'agraden gaire des de que, sent petita, i la URSS es va separar em va quedar grabat a la memòria (potser erròniament) que s'estaven expulsant, no sé de quin dels nous estats, les persones que tenien menys de tres generacions nascudes en aquelles terres. I va ser llavors quan vaig comprovar d'on era jo, i d'on era la meva familia... i que en cas de reproduir aquella història a Catalunya, jo em veuria obligada a marxar.

La qüestió és que m'encanta que la meva "yaya" tingués sang cordobesa i que al final, o potser en un inici... el que que forma part de mi des de lo més bàsic fins avui sigui un mosaic de cultures i espais que m'enriqueixen, perquè al final el que passa és que estic orgullosa de les meves arrels, i del lloc on visc i de la gent que m'envolta.

El meu país és tan petit _ LLUÍS LLACH

I hores d'ara em pregunto si... durant els 18 primers anys, la meva vida va ser en castellà... durant els següents 17 anys la meva vida ha estat majoritàriament en català... "A saber" si potser hi haurà un canvi dels astres i del meu idioma "vehicular"... i així en comptes de viure cicles de 7 anys com diuen que fan la resta dels mortals... jo estaria immersa en cicles de 18... i em pregunto quin podria ser el següent... anglès, italià, portugués? O potser xinès?

I per acomiadar el post... una escena de la tele que m'agrada molt i que trobo que il·lustra una mica el tot plegat del que he volgut parlar: Pelegrí, Pelegrí, Pelegrí

Cepillos de dientes

Acabo de escuchar un monólogo de estos de cuando te dejan, y han hecho una broma graciosa sobre cepillos de dientes... y decía así:

"Y cuando tienes pareja tienes dos cepillos de dientes... y antes, cuando no la tenías, no tenías ninguno."

Bien, así escrito veo que no tiene mucha gracia (lo digo porque al releerlo no me he reído, si acaso una mueca parecida a una sonrisa)... pero debo aclarar que se suponía que el monologuista era un hombre un tanto desastre, y bastante guarro debo añadir, que también atribuía sus necesidades higiénicas al hecho de que para estar con una mujer, ésta le exigía unos mínimos de limpieza.

Pero, broma aparte (la entrecomillada quiero decir), me ha hecho gracia porque me ha hecho pensar en los cepillos de dientes.

No lo pensaba pero deshacerme de un cepillo de dientes... fue uno de mis momentos críticos en mi ruptura más significativa...

Y es que tardé como tres meses en tirar su cepillo de dientes... supongo que mantener el cepillo era como mantener la esperanza de que nada había cambiado, de que volvería a ser utilizado... pero no... y al final me rendí (al menos en ese punto) y tiré el cepillo de dientes con todo el dolor de mi corazón... y eso es lo que me hace gracia... que realmente me sentí muy triste por tirar un cepillo de dientes usado a la basura!!! :) [la imagen desde fuera debió ser altamente cómica]

Fuí yendo por fases a la hora de deshacerme de todo lo que me recordara a él: regalos sin entregar, libros sin leer... lo más difícil fue querer renunciar a él... porque me parecía que renunciar a él, era renunciar a todo lo que sentí, pero una no puede renunciar a lo que es, a sus emociones, sus sentimientos... pero sí puede romper los anclajes que existen entre ellos y una persona... sólo hay que querer hacerlo... HAY QUE QUERER!!!

ACRÒBATA... més m'estimo anar al circ

Un assoleiat, i a estones ennuvolat, dia de juny... es van reunir un grup de persones meravelloses a l'Ateneu de Nou Barris! I sí, dic meravelloses (i m'incloc encara que estigui faltant humilitat i modèstia en el meu comentari)... però és que veient el resultat només puc pensar i dir que les persones que ens vam reunir aquell dia vam crear una màgia especial... va ser un dia ple de moments d'excel·lència.

L'Ateneu... un espai increïble... les caravanes, neveres, gravilla, sofàs i cadires... i una atmòsfera d'esforç i d'energia increïbles... i tot plegat emmarcat per una carpa!!! I és que no sé vosaltres, però a mi estar prop d'una carpa, encara que no hi sigui a dins... em dóna una energia que m'encanta disfrutar... la lona, la tarima, els bancs i cadires... aixxxx!!!

L'objectiu d'aquesta reunió... crear un eixam de personatges amb una història plena de màgia, d'il·lusió i de circ.

I no parlaré dels salts, dels entrepans comunitaris, de les rises, de la calor, el maquillatge, els balls impossibles, les caigudes aerostàtiques... perquè una imatge val més que mil paraules... o això diuen:


ACRÒBATA_Gato Qiman & Kdö


I per finalitzar... algunes frases de la song que m'agraden especialment:

- Sr. clown vostè que porta la llum i el sound...
- Em fa menys por domar lleons que deure una hipoteca als de la Caixa de pensions...
- Estimo aquesta merda tio, la porto dins...

Uuuuuuaaaaauuuuuu Sugar!!!!

Dissabte... soparet, bons amics... bones converses... posar-te al dia, fer broma i unes rises amunt i avall...

Surts a ballar... la música és comercial... un poco de reggaeton... un poco d'èxit d'estiu... I la Danza Kuduro te transporta i passa la nit...

no te canse ahora (neronero)
que esto solo empieza
las manos arriba
cintura sola (naninero neno.... nenoneno)
da media vuelta
danza kuduro
danza al futuro (nunonunooooo)

I llavors, inesperadament... el gurú de la nit... decideix tancar la nit d'aquell local amb un mític, amb un mestre... I et sorpren amb una cançó inesperada... i un gran apareix i et transporta a un altre espai... Let's get it on - Marvin Gaye.

Una cançó que està com plena de petons... sensual i brutal... i així et quedes en un ball constant... i ja no cal res més... bé, potser rememorar a un amant de la music... pràcticament en totes les pelis que fa... Jack Black - Let's get it on - High Fidelity.

Nanit i dolços somnis... :)

sin más

Cuántas direcciones de correo tienes?

Yo bastantes... algunas las tengo identificadas pero no entro nunca, otras están identificadas y de tanto en tanto veo qué ha llegado y luego están las habituales. Así, a bote pronto, o bote pronto... me atrevo a decir que tengo 6 cuentas de correo, de las cuales uso habitualmente 3.
No quiero olvidarme de mi primera cuenta... una cuenta de largo nombre... que fuí incapaz de memorizar en su día y que debe vagar ahora por el ciberespacio como la nave de Ulises y Telémaco por la Vía Láctea.

Y aunque no recuerdo la dirección, sí recuerdo la contraseña... esas contraseñas emotivas que acabas refundiendo para no tener que llevar una relación de cuentas y contraseñas encima.

Y no olvidemos los grupos o cuentas de redes sociales a los que estoy relacionado, gracias a una cuenta y una nueva contraseña.

A veces me pasa, que entro en las webs y ni me doy cuenta de lo que estoy escribiendo... y normalmente acierto, aunque alguna vez se produce error y entonces te das cuenta que has creado híbridos de diferentes cuentas o se te ha ido una letra sin más... y así sin más... ha sido como he entrado en un blog que abrí hace cuatro años... el cuál tiene solamente un post: sin más.

Ahí lo dejo: sus... urros

Autoconocimiento

Ayer fui a sufrir un poco... me sometí a una sesión de reflexología...

Y estuve pensando dos cosas:

1) Acaso la Reflexología consiste en conocer qué puntos se deben presionar para provocar un dolor insoportable y consecuentemente provocar torsiones desconocidas para el musculamen humano? La respuesta me llegó durante la siguiente media hora, cuando dos de los puntos que presionó la terapeuta no me dolieron... los correspondientes al hígado.... se ve que siempre suelto lo primero que me pasa por la cabeza (;o)); y la mente o cabeza... que raramente me duele y que por el momento funciona perfectamente (claro, tanta espontaneidad y tanto analizar y analizar las cosas pues... debía tener sus frutos).

2) Porque no nos han enseñado a escuchar a nuestro cuerpo? A entender qué nos expresa nuestro propio cuerpo? A curar nuestro cuerpo?
Si yo fuera responsable de la educación impondría varias asignaturas obligatorias en la escuela... desde muy pequeñitos ya aprenderíamos a gestionar las emociones, a leer lo que el cuerpo nos transmite, y a curarlo, desde el orígen, y no desde los síntomas.

Y eso quería compartir... estos pensamientos que me asaltaron ayer... sólo comentar para acabar que, previo pequeño sufrimiento inicial, finalmente.... el balance global de la sesión fue megasatisfactorio... total y absolutamente satisfactorio. :o)