Fortalecer el corazón

Durant l'últim trimestre de l'any he estat apalancada i sabàtica, cosa que ha fet que l'apatia s'apoderés de mi... Per aquest motiu vaig voler posar-hi remei, i durant el mes de gener vaig començar a canviar coses del meu dia a dia. Ara pujo les escales de la feina, torno a utilitzar el transport públic i deixo que la moto descansi, utilitzo el bicing 2 o 3 vegades a la setmana, m'he apuntat a dansa del ventre i a classes de ball... i per suposat, també m'he apuntat a un gimnàs. Aquest cop però, si veig que començo a patrocinar-lo canviaré de tàctica ben ràpid i prendré mesures (desapuntar-me, vaja i buscar una altra manera de fer esport).

Tornant al tema del gimnàs, el primer dia em van fer una entrevista, per comprovar certs aspectes del meu estat físic, i per marcar objectius... després d'una hora de diferents converses i proves, el Ralph, l'instructor, em va dir: "Susana, tú necesitas fortalecer tu corazón" (és de Kaiserlautern i el seu accent és graciós, suau i allarga les paraules i les lletres, cosa que va fer molt amigable el seu consell). Quan m'ho va dir vaig pensar, té raó... però en els dos sentits, cardiovascular i l'altre, el de l'amor... hem de facilitar l'amor al nostre cor... pensar en coses positives, alimentar l'alegria... és per aquest motiu, que quan he llegit la contra d'avui (14 de març del 2012), tot m'estava ressonant... La veritat estic totalment emocionada amb el contingut d'aquesta entrevista de l'Annie Marquier.

estimar

He comprovat que... una cosa que regeix les nostres vides com l'amor... no és de senzilla combinació amb una altra que també ho fa, el pensament.

Temps era temps hi havia una parella... que estaven molt enamorats, i sentien que milions d'endorfines brollaven dins seu... tantes, que, de vegades, sentien que podien arribar a explotar de felicitat.

La cosa és que un cop la química va anar baixant, van començar a descobrir-se de veritat. I, era en aquest moment, que l'amor... l'autèntic amor, havia d'aparèixer, si era el cas. I parlo, d'aquell amor en el que acceptes el que tens davant. No importa el teu mapa. L'estimació és tal que el respecte cap a l'altre fa que gaudeixis sense cap més expectació.

Però els mapes que tant ella com ell tenien dins el cap feien que tot es comencés a complicar. I després van arribar les projeccions del futur: de viatges, de persones amb les que comparar-se, de persones que ja no podrien seduir, d'expectatives de persones que mai no arribarien a ser, de futurs fills no nascuts que havien d'educar... Desencontres que van començar a portar patiment a la bonica parella.

I així, la desconfiança va començar a aparèixer.

Una vegada ell va dir, mig enfurrunyat, que ella no li deia veritats sobre la seva feina (artist work) perquè se l'estimava. Aquest fet, va ferir la ment pensant de la noia... dir que el seu criteri es podia veure afectat per l'amor (i, de fet, potser era cert, però que no era la seva veritat "acaso"?, i no era la seva veritat tant respectable com la de qualsevol altre?).

Al cap de poc temps ho van deixar... i tot i que amb els temps semblava que la cosa s'anava normalitzant hi havien petits resquicis que encara pul·lulaven...

Després d'uns anys, ella va anar a veure un dels treballs d'ell. Al final del mateix no va poder dir-li què en pensava... així que va quedar pendent... Però al moment va rebre un sms on ell li agraïa que hagués anat a veure l'obra, i li deia que estava obert a crítiques, suggeriments i queixes. Ella es va sentir reptada a participar d'aquella oferta, a demostrar que el seu amor no afectava el seu criteri d'opinió artística. (aghh!!! Craso error!!!).

Aixxxx.... amb la qual cosa, va trigar tres setmanes en trobar el moment oportú per seure i fer el seu comentari on va voler mostrar tot el seu talent per valorar de manera objectiva i professional l'obra en qüestió...

... i/però mai no va rebre resposta.

Mai no va saber perquè no la va rebre... però ella ja no es posava en la pitjor possible resposta... ara ja podia veure l'ampli vànol de possibilitats i no posava l'atenció en la pitjor possibilitat... les contemplava totes i no feia judicis de valors precipitats. Però, de fet, es va adonar que no l'importava, que ja no l'importava el motiu pel qual ell no havia respost, que ell era l'excusa, però no era la raó... la raó estava en ella mateixa, en aquell forat que tenia dins d'ella... aquell forat que l'amor podia emplenar; no parlava d'amor sentimental, sinó d'amor universal... aquell amor que et fa fluir, i que fa que la teva ment no pensi, simplement sigui.

L'amor es transforma... i crec que mai no deixa de transformar-se, i transformar-te, i així mai no t'avorreixes perquè sempre et sorpren... i cada dia trobem com expressar aquest amor.

Es la PNL (Programación neurolinguïstica) para gente "rica"?

Yo tengo un agujero dentro de mí. Depende de las circumstancias y de las condiciones... el agujero es más o menos grande, aspira o expira, está de un color o de otro.

Creo que no soy la única que tiene un agujero dentro de sí... casi me atreviría a decir que nos viene de serie. Y casi diría también que... depende de cómo te vaya la vida, este agujero hace que petes... y te deja out... hasta que vuelves a la rueda... si eres capaz de volver, claro.

También creo que las religiones y otras teorías nos sirven para sobrellevar el ser conscientes del agujero que tenemos dentro.

Yo, a veces, lo lleno de agua, antes también probé a llenarlo de humo... pero el agua me parece más mejor! Realmente, es muy divertido beber agua... ahí lo dejo, para que lo experimentéis... y en otro post me adentraré en el bonito mundo de la potomanía, again.

Últimamente me ha dado por pensar en el agujero como un agujero que hay que cuidar, que hay que limpiar, mimar, sacar brillo y al que también hay que hablar... Y en el fondo, creo que muchas religiones le hablan a ese agujero...

Hoy en día, lo de crear nuevas religiones ya no se lleva demasiado (aunque oí que bajo las premisas de matrix se creó una nueva religión). Ahora se mira mucho a Oriente para captar su manera de funcionar e interiorizar lo que se pueda y nuestras creencias nos permita, también hay teorías y nuevos sistemas: el secreto, la PNL, etc.



Todo porque la gente intenta estar mejor, intenta estar reconfortada, intenta estar abrazada de manera constante y sentirse plena... pero creo que debe ser muy difícil esa plenitud constante... quizás sea el nirvana donde se encuentra la plenitud... pero basta, que me pierdo y divago.

Yo soy de las que busca, y busca nuevos remedios, nuevas cosas... Pero ahora, que llevo dos años de PNL y 3 cursos de formación, me planteo... acaso estas nuevas técnicas son sólo para gente con pasta? La verdad es que es elitista en sí mismo... y acaba generando y moviendo, una vez más una rueda consumista...

Iba a decir que las religiones no tenían esta carga capitalista pero.... jejej!!! Me he acordado de que cuando hice la comunión, yo estaba de un fervor católico importante... y les pedí a mis padres si podía ir a la iglesia. Me dijeron que ningún problema (evidentemente iba sola)... así fue cuando y cómo empecé a ir los sábados que estábamos en Barcelona a la Parroquía del Espíritu Santo. Pero acto seguido después de darse la paz, pasaban la cestita para que la gente diera su aportación... y después de unos días de dar 25 pesetas (me encantaban esas monedas de 5 duros)... pedí a mis padres que me dieran más dinero con motivo de la donación a la iglesia, porque no sé porqué... me sentía avergonzada de tan pobre aportación.... y ellos me dijeron que no... Así que con casi 8 añitos decidí no ir más a misa, y hablar directamente, desde casa, con Dios... que me iba a salir más barato.



Por suerte, para profundizar en estas nuevas teorias y religiones, siempre nos quedarán los libros y las bibliotecas... o acaso no es la Biblia el Best-seller por excelencia de todos los tiempos?

Tranquil·litat

Aquest divendres nit vaig anar a la celebració d'un casament... durant la celebració una de les núvies va parlar d'haver trobat la tranquil·litat, de saber, per fi... el que era estimar, el que era l'amor de veritat. Durant aquests dos dies hi he estat pensant.

He estat pensant en què el meu propòsit d'aquest any (sí, jo els faigs escolars els propòsits, en comptes d'anuals), ha estat no apuntar-me a cap curs... el meu propòsit d'aquest any és estar tranquil.la i gaudir amb el que faig, i dedicar-me a passar els apunts de PNL, a assimilar i interiotitzar els conceptes treballats, dedicar el temps necessari al COAMB per poder fer bé la feina, entusiasmar-me amb la meva feina (la que em dóna diners), quedar i disfrutar de les estones amb els amics i la familia, netejar el piset i deixar-lo ben maco, dibuixar vinyetes de "Brunito i Daniéh", pintar roba, i si veig que és viable apuntar-me al gimnàs, i sinó és possible aparcar la moto i anar a passejar de tant en tant a la platja (s'ha d'aprofitar que visc a un barri marinerito, exindustrial i marinerito!).

I ara que ho he apuntat tot en un llistat, no estic ben segura que hagi de ser un any tranquil... :)

Però el que sí sé és que vull deixar de deixar-me portar per la vorágine de la vida que he escollit durant els últims anys. Aquest any escullo tenir el no res per endavant. Què em preguntin: "Què has de fer?". I jo respondre: "La nada".

I estar tranquil·la amb aquesta "nada". Perquè no passa res i ho passa tot... i aprendre a estar en pau amb això, aprendre a estar en pau amb mi.

De fet, també he estat pensant (sips, han estat dos dies on he estat pensant molt)... que des de ben petita jo ja parlava de tenir pau interior... és un concepte que sempre ha estat important per mi... I l'he perseguit.... i no sempre he estat conscient de perseguir-lo. De fet, moltes nits em desperto, i la sensació que tinc és de "búsqueda". Hi ha gent que parla d'haver tingut somnis "estupendus"... i a mi això no em passa.... els meus somnis no són estupendus, n'hi ha algun però de tant en tant... d'aquells que fan que despertis amb un somriure... però m'acabo d'adonar que m'havia oblidat d'un dels meus nous propòsits... somniar bonic... :D

I això faré, cada nit abans d'anar a dormir... dir-me... "Susana, avui somniaràs bonic!"

rendirse y crecer

Durant els últims dies he escrit molt poc, i el motiu és que he estat com destrossada... una destrossa que m'he autoinfringit... I el motiu, la lluita que he lliurat amb mi mateixa i davant la qual m'he acabat rendint.

Puc imaginar que coneixent-me, així, a bote pronto, us deu extranyar que faci servir aquests termes tan bèl.lics... tampoc no voldria que us espantéssiu, així que ja us avanço que estic mooooooooolt béeeeeé!!! Que aquest és un conte dels que acabeen mooolt béeeé!!! :)

Bé, us explico, he estat fent un curs intensiu durant 10 dies... aquest cop el tema ha estat PNL, Trainer. Sips, sips... imagino les vostres cares... jejeej!!! ja devíeu imaginar que havia anat a un curs de Kick-boxing o de defensa personal on no me n'havia acabat d'ensortir ;o).

PNL, Trainer... interessant, no? Programació Neurolingüística ya en modo avanzado... para dar otra vuelta a la tuerca que empecé a girar hace dos años ya.

Podría hablar de las presentaciones diarias, de los objetivos de las presentaciones, etc. Però potser dient això no acabaríeu d'entendre... perquè em sentia com si m'haguéssin atonyinat (us recordo que esto es pura metáfora)... perquè així era com em sentia... dia rera dia... pallissa rera pallissa... que no pallassa rera pallassa... ;o)

I és que la feina més important no ha estat la millora d'habilitats comunicatives... sinó la recerca i búsqueda del nostre centre (cada company el seu), i l'ús i aprenentatge de diferents tècniques per gestionar-nos i prendre consciència de com funcionem.

Després d'una lluita extenuant, vaig decidir claudicar fa dos dies, i rendir-me davant de mi mateixa.
El motiu: el cansament. Els resultats: aprendre i créixer.
Em rendeixo... i espero servir a la vida, de la millor manera... estic disposada a veure el que la vida vol de mi. I a posar el meu talent, al seu servei.

Ser y brillar!! Tots i totes... sense excepció!!!! Us estimo!!!