Cuando me amé de verdad... by Charles Chaplin

Això d'internet va a "modas".... en els últims dies m'ha arribat vàries vegades aquest missatge genial del Charles Chaplin... un missatge que ja tenia mig preparat... un missatge que vull que quedi en el meu recull de coses importants.

Estimar-se de veritat.... quelcom que hem d'aprendre a fer.

Cuando me amé de verdad

Cuando me amé de verdad, comprendí que en cualquier circunstancia, yo estaba en el lugar correcto y en el momento preciso. Y, entonces, pude relajarme. Hoy sé que eso tiene nombre… autoestima.

Cuando me amé de verdad, pude percibir que mi angustia y mi sufrimiento emocional, no son sino señales de que voy contra mis propias verdades. Hoy sé que eso es… autenticidad.

Cuando me amé de verdad, dejé de desear que mi vida fuera diferente, y comencé a ver que todo lo que acontece contribuye a mi crecimiento. Hoy sé que eso se llama…madurez.

Cuando me amé de verdad, comencé a comprender por qué es ofensivo tratar de forzar una situación o a una persona, solo para alcanzar aquello que deseo, aún sabiendo que no es el momento o que la persona (tal vez yo mismo) no está preparada. Hoy sé que el nombre de eso es… respeto.

Cuando me amé de verdad, comencé a librarme de todo lo que no fuese saludable: personas y situaciones, todo y cualquier cosa que me empujara hacia abajo. Al principio, mi razón llamó egoísmo a esa actitud. Hoy sé que se llama… amor hacia uno mismo.

Cuando me amé de verdad, dejé de preocuparme por no tener tiempo libre y desistí de hacer grandes planes, abandoné los mega-proyectos de futuro. Hoy hago lo que encuentro correcto, lo que me gusta, cuando quiero y a mi propio ritmo. Hoy sé, que eso es… simplicidad.

Cuando me amé de verdad, desistí de querer tener siempre la razón y, con eso, erré muchas menos veces. Así descubrí la… humildad.

Cuando me amé de verdad, desistí de quedar reviviendo el pasado y de preocuparme por el futuro. Ahora, me mantengo en el presente, que es donde la vida acontece. Hoy vivo un día a la vez. Y eso se llama… plenitud.

Cuando me amé de verdad, comprendí que mi mente puede atormentarme y decepcionarme. Pero cuando yo la coloco al servicio de mi corazón, es una valiosa aliada. Y esto es… saber vivir!

No debemos tener miedo de cuestionarnos… Hasta los planetas chocan y del caos nacen las estrellas.

Charles Chaplin

la marrana

Aquest dilluns vaig anar al Romea... una obra única (tot i que davant de l'èxit, es comenta que s'estan plantejant tornar-hi)... 7 actors i actrius... amb l'adaptació de Miquel Pujadó i Carles Canut d'un recull de contes "marranos" de l'edat mitjana.

La veritat és que quan la dona de l'Institut d'Estudis Medievals ens presentava l'esdeveniment... i ens posava en situació parlant-nos d'un trobador anomenat Guillem, de cuyo apellido no puedo acordarme, el qual tenia més poder que el propi rei de França... vaig començar a imaginar els cavalls, les taules farcides de menjar, i al voltant els cavallers i les dames, els tapissos decorant els salons dels castells... i de fons el so de les cordes que són acariciades, i la veu que acompanya el ritme musical. I un cop havent menjat, mentre al saló principal fan el programa per a tota la familia... al saló adjunt, o potser al del pis de dalt, devien fer l'eròtic-festiu... sí, sí... històries ben pujadetes de to... i amb un enginy espectacular... des de cossos plens de penis o de vagines, a juguesques guanyades per superpoders donats per fades, superpoders que fan que els forats del cos més escatològics parlin i s'expressin lliurament.

Els dos pensaments que em van venir al cap és que... a) no inventem res... i b) Tirant lo Blanc.

Pues eso, aquí trobareu més informació i un vídeo de "la versió més marrana de l'edat mitjana", perquè us animeu a anar-hi si fan més representacions.

I tal i com acaben l'obra: "Ja podeu marxar a casa, que això ja s'ha acabat, no aplaudiu amb les banyes que fan un so esquerdat, no aplaudiu amb les figues que fan so remullat, que fan so remullat".

;o)

Concha

Hoy he ido a ver el espectáculo de Concha Velasco... el teatro no estaba lleno... la media de edad estaba alrededor de los 70 años (una de las personas del público cumplía 82.... fan acérrima que se une a su hijo y a su marido en ruta travesera por ciudades alrededor del mundo para ver a su querida Concha), pero ella ha llenado de "energy" el teatro.

Ya la ví en "La vida por delante". Y me gustó, la verdad es que esta mujer me emociona... verla encima de un escenario, con esa energía, con ese todo, y a su edad... me hace desear tener esa vitalidad si llega el momento. También es verdad que me emociona porque no sé porqué extraña razón me recuerda a mi abuela.... mi yaya... :)

Un espectáculo de hora y 40 minutos... con 4 actores-músicos en escena.... donde Concha Velasco pasa lista a su carrera profesional y a su vida personal... y se ríe de ella misma sin complejos (para que os hagáis una idea, "esmenta" las compresas para pérdidas de orina ténues a la que publicitó en su momento, las cuáles no sé si aún las publicita).

Humana, leída y divertida. Sincera y curranta... y con unas piernas que ya me gustarían para mí... de hecho, mañana mismo me voy a buscar clases de danza... porque yo... quiero estar en forma, quiero tener unas piernas chulas, chulísimas... Y sobre todo, sobre todo, sobre todo... yo lo que quiero es bailar!!!

CIFRAS y teatro

Sempre m'han agradat els números... em criden l'atenció.

Ahir caminava, tornant de veure "Qui té por de Virgínia Woolf?", i vaig veure que el número premiat al sorteig de la ONCE era el 75657.
Sempre m'han fet gràcia els números o nombres capicues (que sapigueu que capicua també és la llana de baixa qualitat que prové del cap i la cua del be).

Aquest divendres és 11/11/11... és una bonica data també... els de la ONCE ho saben... per això fan un sorteig especial... i seguint amb la conya "numerera" sortegen 11 premis d'1 milió d'euros.

Però els de la ONCE no són els únics que juguen amb les xifres... per exemple, la gent de projecte NISU estrenen al Versus "Vamos a por Guti".

Hi ha molta gent que deu creure en els senyals i en les coincidències, i que els hi agrada jugar amb els números... i és que sembla que aquestes dates hagin de venir amb el cabàs ple d'esdeveniments especials... i bé, de ben segur que per 11 persones afortunadament premiades per la ONCE ho serà. ;o)

Em pregunto a quina hora faran el sorteig... perquè clar dins de l'11 de l'11 de l'11 hi haurà moments estelars com ara les 11 i 01, les 01 i 01, i les 01 i 11... sent la més estelar de totes, les 11 i 11. I això sense tenir en compte les variacions possibles a.m. o p.m. (que mai no he sabut quin és quin) que dupliquen el nombre de moments estelars.

Em sembla que estic un pèl Espinosa... Ho sé... jo ja tinc aquest punt, però ara m'estic llegint "Todo lo que podríamos haber sido tú y yo, si no fuéramos tú y yo" i suposo que s'ha accentuat... i estic molt més perceptiva a relacionar esdeveniments (llámale casualidad, llámale coincidencia)... també és veritat que lo de Virgínia Woolf m'ha deixat força pillada... primer perquè la tal Virgínia no apareix en tota l'obra (físicament, vull dir), segona perquè no coneixia l'argument... la veritat és que volia veure què en feia el Daniel Veronese d'actors catalans... i el que he vist m'ha agradat... un torrent emocional, of course. Però acostumada a les altres obres que havia vist del senyor Veronese... crec que encara ha estat comedido... potser ha estat el fet que hi havia escenografia, i en canvi a les altres obres els actors estaven pràcticament a "pelo"... amb el que la teva atenció de l'espectador no es podia distreure amb res més que no fos l'emoció dels actors. Igualment, i tot i que diferent... l'obra és mooolt recomanable... :D (sense poder argumentar amb criteris acreditats, simplement estic molt contenta d'haver-la vist).

Però tornant a les xifres... que me pierdo... aquest matí, venint amb la moto he vist que estem a 14 graus!!! I és que sí, sembla que el fred ja s'acosta, i va arrelant... les meves mans, cara i cuixes així m'ho diuen!

Txèhov i Olga: 01/11/11

Hi ha dues coses que vull comentar:

- quina bonica data que tenim avui: 01 del 11 del 11... i boniques hores: 01:11 de la matinada, o 11:01 i 11:11 del matí (i aquest comentari acaba aquí).

- què gran que era Anton Txèhov (i en aquest m'esplaiaré una mica més).

Quan jo era més jove... tot lo rus em feia força pal (és algo que m'ha passat també amb tot lo suec... menys Abba i Ikea)... no sé, potser la culpa era de pelis com "Guerra i paz", o el "Doctor Zhivago". I és que tot el que passava en aquelles pelis era trist, i a més era molt llarg.

Per sort, fa cosa de 5 anys... em vaig desafiar a mi mateixa i vag comprar una entrada per anar a veure "Els estiuejants" de Maksim Gorki, al Lliure de Montjuich, dirigit per la Carlota Subirós. Era una obra amb un munt d'actors i actrius, en un gran escenari emulant les típiques cases de camp de la burgesia o aristocràcia russa (i dic típica perquè crec que a totes les obres russes que he vist, en sortia una... :s). I la cosa és que em va agradar molt. I va ser així com vaig decidir que havia d'anar a veure teatre rus... i així vaig conèixer Txèhov, i la seva vessant teatral.

Però al cap d'un any, vaig començar a contar contes... i per poder contar: a) o els escrius, b) o en llegeixes molts fins que trobes aquells que vols contar... i així va ser com vaig conèixer la vessant de relats i contes de l'Anton.

Sips... així li deia jo... Anton, i així el presentava al meu públic, els avis i àvies d'un centre de dia de Gràcia. Al seu taulell els hi penjava les fotos dels autors i autores dels contes que els hi explicava. I per suposat, la foto de l'Anton va ser la primera que vaig penjar... I sempre els hi deia que jo n'estava enamorada... i que si no fos mort, em veuria obligada a cercar-lo per conéixe'l.

I avui... he conegut de primera mà... la història d'amor de l'Anton amb l'Olga.

Avui he anat al teatre... he anat a veure l'Anna Lizarrán i el David Selvas a l'obra o peça d'escenari: CARTES. ANTON TXÉKHOV i OLGA KNIPPER.

L'obra és simple, ells dos, llegint i interpretant l'escrit d'una història d'amor... amb un piano i unes projeccions que acompanyen les lectures. Una història d'amor no gens típica però... un home malalt allunyat del nucli cultural de la Rússia del 1900, i una dona artista en constant moviment en el centre cultural en qüestió.

Mitjançant les cartes vius l'evolució de la relació, amb els seus requeriments, físics i mentals... com els remordiments apareixien en ella per no ser-hi quan ell la necessita, i com ell li explica les no expectatives dipositades en aquest sentit, perquè ell ja sabia que es casava amb una dona artista, de la que estaria allunyat durant els hiverns... i que la vida era la vida i que era així com havia de ser.

Per si us ha interessat i voleu saber més, he trobat aquest blog on en parlen:
Crear biblioteca