Fins demà!

Hi ha casualitats? Hi ha causalitats?

La veritat és que jo tinc tendència a creure que l'univers m'envia missatges... i quan en 3 dies et trobes dues persones 3 vegades... Aixeco el cap mirant el cel per veure si ens il·luminem i veiem perquè les energies ens fan convergir en el mateix punt espai-temps en un període tan curt a escala humana.


Avui ens hem acomiadat prometent contactar, per mutu acord, per trobar dia per veure Garbuix, l'espectacle del Circ d'Hivern d'aquest any a l'Ateneu de Nou Barris. Potser després d'anar a veure Garbuix l'univers deixarà d'agrupar-nos? We will see!

I més enllà d'aquest arranjament humà... i confiant en l'univers... ens hem acomiadat amb un: Fins demà!

Propòsits 2015

Aprendre a delegar... deixar que les coses segueixin el seu curs en base a la confiança i talent que veig en les persones que m'envolten...

Aprendre a dir que no... aprendre a posar límits i a respectar el meu espai, a respectar-me a mí i a les meves necessitats...

Aprendre a frenar quan patino... i sortir a patinar...

Improve my English...

Si me n'adono i puc escollir... sempre escollir estar contenta... :o)

Si me n'adono i estic trista... deixar que passi i esperar tranquil·la...

Escoltar més música...

Calcular algunes cartes astrals... i el model astropsicològic dels ambientòlegs...

Fer el número del "compañero ideal"...

Beure 3 litres d'aigua al dia...

Connectar-me més amb la natura... Fer més excursions... 1 al mes mínim...

Ser puntual...

Comprar més sostenible... roba i menjar...

Apuntar-me a ioga o a fer una activitat física regular...

"Bufffff!!! Fet... ara ja ho he deixat per escrit... el balanç del 2015 serà punt per punt!!!" "I públic!!!! :os"

Les claus

El dia 31 de desembre vaig perdre les claus...

A banda de pensar sobre el missatge que l'univers m'estava enviant (final d'any, treballar el "desapego", etc., etc...)... Vaig procedir a fer còpies de les claus de les que disposava però... Aiaiaiaiiii!!! No havia fet claus de la bústia!

I com que no he volgut pagar un manyà doncs he hagut de fer recerca i després d'uns quants tutorials i pàgines web... ;o) Us deixo un resum de les que més m'han servit, i unes fotos del resultat!! :o)


Com funciona el tancament d'una clau (web)


Com fer un tensor i un rossinyol i com obrir el pany (web) (haig de dir que la tireta el fa més gran el vídeo encara)

Detalls d'utilitat: saber on s'ha de posar el tensor, i com funciona el tancament per saber com fer el joc amb el rossinyol (ganzúa). Important el consell que donen al web d'anar posicionant els perns i també tirar cap en fora un cop col·locats en posició.

Moment just després que la bústia s'hagi obert!!

I així han quedat el tensor i el rossinyol... ;o)

Popeye

Arran de la mort de Robin Williams s'ha escrit molt sobre les seves pel·lícules i la seva vida. És un actor que sempre m'ha impressionat... fins i tot quan no sabia qui era... era una època en la que encara no retenia el nom  dels actors i actrius... crec que els primers van ser els noms dels que sortien "A cor obert", i que jugàvem a dir els primers amb el meu germà.

De tot el que he llegit, a banda de saber que era un apassionat de la bicicleta, m'ha sorprès llegir que la peli que van fer de Popeye amb el Robert Altman va ser un fracàs!

De debò que no va ser per la nostra família... crec que vam veure aquella pel·lícula com 7 vegades!! A temporada d'estiu unes quantes al cine de Sitges, però també crec que la vam veure en moments inesperats com el rescat d'un aiguat quan ens trobàvem de compres pel centre (o potser era un rescat de la cavalcada de reis?).

Sigui com sigui... aquí va un record d'aquell home (Robin), del personatge (Popeye) i d'un tros d'infantesa i de jocs amb el meu bro!! Quantes vegades vam reproduir les batalles mítiques en el mar o a la piscina....

I yam what I yam

Batalla final de Popeye amb el pop i The Sailor Man

Zapatos que te hagan feliz

La semana pasada le enseñé a mi padre las fotos del viaje... de las miles de fotos.... quizá... en unas 100 aparecen mis pies, o más bien debería escribir mis botas. Estas botas han sido uno de los grandes aciertos (todo gracias al asesoramiento maestro del amo d'Esports Truga, en Cervera) de este viaje, pies secos sin excepción, aunque vivimos grandes pruebas, sobretodo en Torres del Paine.

 

Hace tiempo que soy consciente que hay zapatos que me hacen feliz... y otros infeliz... pero he decidido ser inflexible y no dejarme convencer (nunca mais) por la estética preciosa que pueden llegar a tener algunos zancos, por mucho que estilicen o por muy bonitos que sean... y es que luego no puedo llevarlos más de 5 minutos sin renegar de ellos... porque no harán suelas anatómicas donde todo el puente del pie toque la plantilla? Es uno de esos misterios de resolver...

Sea como fuere... en mi empeño por conseguir zapatos que me hagan feliz, encontré una bonita oferta hará unas dos semanas... La cosa es que son una especie de botas camperas... sobre las que quiero hacer dos comentarios (y dos subcomentarios más):

1) Hace muchos años me reí de una amiga que en plena adolescencia adoró comprarse unas camperas que acompañaba con unos elásticos. Hace dos días nos estuvimos riendo con esta misma amiga de la vuelta que dan las cosas y de mis camperas.

2) Las camperas hacen mucho "cloc cloc" cada mañana por las calles semidesiertas de mi barrio... y mientras el cerebro se va acostumbrando a oírme caminar... me acuerdo de dos cosas:

• de la escena que linko de "Bowfinger" (para quien no la haya visto, es una peli chorra pero hace bastante gracia... y ahora voy a spoilear un poco porque si no... no se entenderá la escena. Ellos están grabando a una superestrella de Hollywood sin que sepa que lo están grabando... así que le ponen en situaciones donde pretenden hacerle pasar miedo, muchoooo miedo, y que crea que los extraterrestres vienen a por él)
• De esta canción, "These boots are made for walking" de Nancy Sinatra... cuando oigo el "cloc cloc" me acuerdo de que las botas que están hechas para caminar, de que los pies están hechos para caminar.

Nota a recordar: cuidar de pies, dientes, piel y ojos... salute y bon finde! :o)
Nota a recordar 2: No juzgues a nadie antes de haber caminado durante dos lunas con sus zapatos.

Obrigada a você... a você... a você... y a você!! (28-12-12 al 21-01-13)

Brasil... aunque el origen etimológico no está del todo claro (link wiki), una buena amiga brazuca me explicó que se empezó a denominar Brasil a esta tierra porque en la época en que los portugueses llegaron a estar tierras abundaba enormemente el Paô de Brasil, de madera muy apreciada para la ebanistería y para teñir textiles. Paô de Brasil... Isla Brasil ...Ordem e progresso... Verde y amarillo...

Debo explicar que a todo aquél al que le explicaba que iría a Brasil siempre dejaba caer algún comentario sobre enamorarse en Brasil (no sólo a mí, a mi madre también le hacían este tipo de comentarios. Que a ver cómo íbamos a hacer si alguna de las dos ligaba... ;o)). Y yo pensaba... Qué exagerados, y también pensaba que era una presión extrema ser brasileñ@... Que parece que el sex-appeal les tiene que rezumar por las orejas, la seducción por la boca, y la pasión por los poros de la piel!

Pero una vez de vuelta, y con la perspectiva que te da la distancia y el año que ha pasado... creo que es imposible no enamorarse de Brasil y de las personas que viven allí... Del jeito, del carácter abierto y directo, del orgullo patrio, del amor y cuidado que recibes, de la verdad que se palpa, de la música...

Yo también caí... Caí en las redes del agradecimiento, en las redes de la suavidad, en las redes del abrazo... Pienso en Brasil y siento amor y mucha gratitud. Qué saudade, y qué ganas de volver!!! Muchas gracias a Mar, Ricardo, Xavier, Ivone, André, Janaina, Roberta, Marcelle, Ana Caroline, Márcio, Paula y su mamá!

Preparant el viatge a la Patagònia

Han estat uns mesos de preparació... pendent dels correus i elaborant complicades estratègies que segueixen les turoperadores i aerolínies que operen a Sudamèrica. Aprenent a no posar-me nerviosa amb les pujades galopants de preus i mantenir la calma mentre dia rere dia comprovava els preus dels vols fins a trobar-me alguna ganga... així us dic que finalment vaig trobar un vol Iguazú- Buenos Aires - Barcelona per 416 euros. Vaig buscar per separat perquè en principi no pensava anar i tornar per la mateixa ciutat. També em vaig trobar un descompte sorpresa a LAN en el moment de comprar el vol Buenos Aires - Bariloche.

Pel que he pogut contemplar, recomano comprar quan les turoperadores porten unes hores tancades, i a poder ser tornant d'un festiu o cap de setmana. Dilluns al matí era un dels meus horaris preferits per revisar vols amb KAYAK i després desplegar les diferents recerques en comparadors de preus o en les pròpies companyies. Per altra banda, molt em temo que els vols interns acostumen a anar pujant i és molt estrany trobar ofertes com la que jo vaig trobar d'un 20%.

A banda de tot el tema del transport... m'he documentat de diferents activitats a realitzar i com realitzar-les, com creuar fronteres, i tots aquells detalls que t'ajuden a fer més agradable un viatge a un país que no coneixes... Així doncs aprofito per donar les gràcies a Enrique, Esther, Lucila, Eli, Eva, Alejandra, Marta, Bea, Flor, Georgina, Neus, Marc, Pau, Judit, Montse, Míriam, Gina, Xell, Virgínia, Laia, Maira, Aitor i Fede. Què grans i quant d'agraïment!!

Que aquest 2014 sigui un any ple de gratitud i felicitat!

Bon any nou!! :o)

La memòria i els records

Durant els últims dies gent de la meva quinta no deixa de dir-me que està perdent la memòria... Fins i tot tinc una amiga que ens ha demanat que l'ajudem a recordar, a posar records a les dates, per així apuntar-ho i poder llegir-ho quan escaigui.

Jo, en general, tinc força bona memòria, sobretot per temes emocionals... si hi ha hagut emoció (i gairebé tot a la vida en té), m'enrecordo. Però aquest matí... he fet una cosa que normalment no faig. Durant el camí a la feina m'he dedicat a difondre vàries notícies a les xarxes, tant per twitter com per Facebook i, a l'arribar a l'estació de destí m'he adonat que hi ha un tram de recorregut que no recordo haver fet. No sé si he pujat caminant les escales del metro, o si per contra, ho he fet amb les mecàniques.

Bé, a tots ens arriba la desmemòria... qué le vamos a hacer...

Les notícies que he publicat són:

L'alerta per contaminació atmosfèrica a la zona de l'àrea Metropolitana de Barcelona
El nou carril bici de Bac de Roda, es trasllada de la vorera a la calçada

Feliç dia de dijous divendres!! :o)

Darwin i el creacionisme

Al desembre-gener vull viatjar a la Patagònia... amb motiu de la fase inicial de documentació vaig trobar a la biblioteca de la Casa Amèrica de Catalunya un llibre anomenat "Darwin en Tierra de Fuego", de l'Anne Chapman (Editorial Emecé).

És graciós perquè el dia que vull marxar és el 27 de desembre, el dia que el Beagle, amb en Darwin abord, va salpar de Plymouth. Va ser aquest viatge el que va despertar en ell la idea de l'evolucionisme.

Abans d'ell, altres persones creien en l'evolucionisme, com per exemple el seu propi avi... Erasmus Darwin, però va ser Charles Darwin, qui va recopilar les proves necessàries per escriure "L'orígen de les espècies", on exposava la teoria en què els éssers vius s'adapten mitjançant la selecció natural al medi, i explicava amb un llenguatge no científic com s'adapten per aconseguir diferents fins.

Realment en Darwin es va veure abocat a publicar el llibre on defensava aquesta teoria... ell ho va retardar tant com va poder (va trigar 20 anys en publicar el llibre), tot i que als 10 anys d'haver-lo escrit va començar a explicar la teoria a científics propers a ell com el botànic Joseph Hooker, i el geòleg Charles Lyell.

Però va ser al juny del 1858, en rebre la carta del jove naturalista Alfred Russell Wallace, recolector professional d'especímens, que havia treballat, entre d'altres, pel propi Darwin, on li exposava "gairebé amb les seves pròpies paraules" la seva teoria; i amb un sentiment contradictori, el motiu que l'impulsaria a publicar.

Amb el suport i mediació d'en Charles Lyell, Wallace i Darwin van arribar a un acord entre cavallers, i conjuntament, van presentar a la Societat Lineana de Londres els dos articles.

"L'orígen de les espècies" va ser atacat durament... aquest era el motiu pel qual Darwin havia retrassat la seva publicació... la societat, amb un profund sentiment religiós rebutjava la idea que tots els éssers vius tinguessin un orígen comú, que tots els éssers vius estiguessin relacionats, i que no fós obra d'un ésser omnipresent i superior.

I com sempre fa l'univers, adjunto els links a alguns inputs que he rebut últimament, així com algun altre més antic, que fan referència a la contraposició entre evolucionisme i creacionisme:

- Exposició al Museu Marítim de Barcelona "Darwin. El viatge d'un naturalista" (fins l'1 de setembre del 2013).

-  Escena de The Big Bang Theory, Sheldon Cooper i el creacionisme... versió original en anglès... i versió doblada al castellà.

- "La travesía de la vida", informació i link al documental emès a la 2, al juny del 2012, sobre el moviment creacionista als EEUU.

Caramuru, The Slingshots i l'infinit

Bona tarda... 

De vegades veig coses que em recorden altres coses, es veu que es diu Fractalisme... però... com es diu quan vius escenes que ja has vist?

De vegades els astres s’alineen... Camines pel carrer i trobes un infinit, i la connexió de l’univers es fa latent...

Era divendres dia 3 de maig del 2013. L’objectiu... un concert de Soul i Funk a l’almodosbar, la banda... The Slingshots.

Però quina fou la meva sorpresa quan va aparèixer el cantant de la banda...Vaig estar tot el concert flipant, a primera fila... a punt de pujar a l’escenari, tocar-li la cara i dir-li... Diogo? Caramuru? Si no heu vist: Caramuru. Diogo e Paraguassu i/o no sabeu qui és el Selton Mello no sabreu de què i/o de qui parlo... però feu una ullada i flipeu... fins i tot el propi cantant dels The Slingshots va flipar quan es va veure a sí mateix en una peli brasilera...

Jack Black cantant “Let’s get it on” + Selton como Diogo Caramuru = Roger, cantant dels TheSlingshots

I sí, ja sé que haig de deixar de ballar mentre gravo però... no es podia evitar... el so, el vent... no es podia evitar... so, let’s get it on... ;o) I “ojo a ese saxo”!!, cap el minut 2 comença un “solo” espectacular!!! Si en voleu més (de Soul i Funk, vull dir): Blackcelona, 2a Mostra de Música Negra de BCN

I al final... tot acaba com va començar, amb un infinit... aquest cop un post de l'Institut Gestalt al Facebook (del 4 de maig), que parla d’una de les premisses que més m’agrada de la PNL... si estàs fent algo que no funciona, fes algo diferent... 


"Si lo que usted está haciendo no funciona, haga otra cosa, cualquier otra cosa. Tener una sola vía para hacer las cosas no es ninguna opción. Unas veces funcionará y otras no, así que siempre habrá situaciones que no podrá solucionar. Dos opciones le pondrían en un dilema. Tener opciones significa poder usar un mínimo de tres enfoques. En cualquier situación, aquella persona que tenga más opciones a la hora de actuar, que tenga la mayor flexibilidad de comportamiento, será la que conserve el control de la situación."

Joseph O´Connor - John Seymour.

Fields of gold i l'univers

Estic aquí... descansant el cap i el cul d'estar asseguda... només queden dues hores per acabar la jornada laboral... mentre camino i glopejo una mica d'aigua, prenc consciència de la cançó que tinc dins meu... no recordo haver-la sentit recentment... tampoc no sóc una gran fan d'Sting... no tinc cap dels seus discs... i llavors he pensat... perquè?

I potser és que ahir vaig imprimir dues fotos d'un episodi d'aquest any... un episodi que vull emmarcar perquè em recorda que l'univers hi és, està, treballa, que estem connectats, que tots ho estem... i perquè va ser sorprenent i alhora natural...

Poso els 3 hipervincles on he fet recerca... per il·lustrar, musicalment, el que acabo de compartir ;o)

Vídeo original d'Sting

Lletra en anglès, i lletra traduïda al castellà

Video editat amb imatges per un gran fan d'Sting

Vitamina C i Teletienda

Venen temps complicats... freds i calors que van i venen, constipats i recaigudes en grips... al·lèrgies i hormones alterades perquè la primavera està golpejant fort... ben fort... per això em sembla que faré anar el projuicer V a tota màquina per continuar fent sucs de vitamina C... taronja i aranja... i amb el minipimer (o miniprimer com sempre li he dit jo) també batuts... kiwi, maduixes i llet!!! slurpsssss... què bons!!! :)

I us haig de dir que, una vegada, una persona va venir a casa i va reconèixer el Projuicer V... i una fiblada d'incredulitat i d'extrany orgull es va apoderar del meu ésser. Projuicer V és lo "más" en expremedors no elèctrics (vigileu amb els 15 minuts de minireportatge).

He fet una mica de recerca... i resulta ser que un científic àmpliament reconegut per tota la seva carrera variada i diversa en el món de la química i la medicina, en Linus Pauling , va publicar al 1970 "La vitamina C i el refredat comú".

Tanmateix, hi ha estudis a favor i en contra de la ingesta de vitamina C, tant sembla ser que pot reforçar el sistema immunitari com que un consum excessiu pot portar associats problemes gastrointestinals.

Desconeixia tota aquesta controvèrsia, però el que sí sembla confirmat és que la Vitamina C és essencial pel desenvolupament i manteniment de l'organisme, per lo que el seu consum és obligatori per mantenir una bona salut.
La vitamina C serveix per:

• Evitar l'envelliment prematur (protegir el teixit connectiu, la "pell" dels vasos sanguinis).
• Facilitar l'absorció d'altres vitamines i minerals.
• Com antioxidant.
• Evitar les malalties degeneratives tals como arteriosclerosi, càncer, Alzheimer.
• Evitar les malalties cardíaques.
• Tenir unes genives ben saludables.
• Afavorir la cicratització.

 Jo mentrestant aniré fent, got a got, dia a dia... intentant no caure entre aquests refredats primaverals... perquè hi ha un bateig de submarinisme que m'està esperant i que ja ha estat truncat vàries vegades... però dissabte vinent ho aconseguirem!!!

Montardo

Justo hace una semana recibí un correo... bien, para ser exactos no lo recibí yo sola... lo recibimos Jordi y yo, compañeros de los Carros de Foc durante 5 días este verano.


Los "Carros de Foc" es una ruta que se realiza en el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. La leyenda dice que corría el verano de 1987 cuando algunos guardas de refugio de la zona decidieron hacer la travesía Pallars – Ribagorça – Aran, del tirón, en un solo día. No era una competición, sólo una manera de visitar a los demás guardas y charlar un rato.
Alguien, no se sabe exactamente quién, ni porqué, la llamó Carros de Foc, y desde entonces sea verano o invierno, cuando alguien hace la travesía en el día, la voz corre de refugio en refugio tan rápido como el viento cruza los collados: "hoy pasan los Carros de Foc"...

Hay 9 refugios, y cada persona lo hace a su manera, lo puedes hacer por libre o no, puedes hacer un tramo o todo el recorrido. Si decides hacer todo el recorrido, puedes sellar una hoja para que sea oficial y recibir un certificado y una camiseta oficial. Y también puedes hacerlo en 24 horas... :os Lo hagas como lo hagas, Aigüestortes es un lugar estupendo y maravilloso.

Nosotros fuimos para hacer la primera parte de los Carros, si sales desde Espot: 4 refugios (Amitges, Saboredo, Colomers i Restanca), 5 días, a refugio por noche, relajado y tranquilo... 5 días en uno de los lugares más fantásticos en los que he estado nunca. Tan fantástico que hasta me planteo repetir este año, pero para intentar hacer todo el recorrido entero.

Fueron 5 días de vida, en los que nos pasó de todo... da la sensación que caminando por las montañas haya poca cosa que pueda pasar, pero no es así. A cada minuto salía una anécdota, y es sobre una de ellas de la que quiero hablar.

En la penúltima jornada de nuestro viaje íbamos desde Colomers hasta Restanca, era una jornada intensa... Seguramente, si hubiera dependido de mí no hubiera subido el Montardo. Pero Jordi, que tuvo gran paciencia durante todo el viaje (su forma física era mucho mejor que la mía) quería subir y aunque yo estaba cansada y hambrienta, decidí que ya que estaba allí, valía la pena hacer el esfuerzo (también influyó la opinión de las mujeres de un grupo de unos cincuentaytantos que iba en dirección contraria a la nuestra, y que nos dijeron que valía mucho la pena y que era fácil... mmm... he dicho que eran vascas? Y dijeron grandes verdades, las vistas son espectaculares y la ascensión es del todo asequible).

Así pues, cuando llegamos a la base del Montardo, encontramos un grupo de hombres de Cádiz al que les preguntamos cuatro cosas para acertar en la ascensión (y para hablar, porque con todas las personas que nos encontrábamos nos gustaba intercambiar algunas palabras, siempre hay algo de lo que hablar... a dónde vas, de dónde vienes... Qué de dónde soy o de dónde vengo?). Ellos acababan de bajarlo y estaban comiendo algo antes de volver a emprender el camino. Cuando ya se iban, uno de ellos nos preguntó si le podíamos hacer un favor, él era Jesús.

Le dijimos que sí, por supuesto...

Él nos habló de una mujer, de una mujer hermosa que no caminaba sinó que levitaba por encima de las rocas... nos dijo que era rubia y que llevaba el pelo recogido en una coleta, y la cabeza protegida por una gorra, nos describió su ropa, el color del bastón que llevaba, pero sobretodo, incidió en su elegancia... su nombre, Anabel.

Nos explicó que se acababa de declarar en la cima del Montardo, pero que había tenido que bajar, y que ahora estaban esperando a que ella bajara pero su grupo se impacientaba, y había un horario que cumplir.

Así pues, nos pidió que nos despidiéramos por él... le dijimos que sí, que por supuesto... que no había problema... pero, también le planteamos si era sólo eso lo que quería que le dijéramos. Así que, nos ofrecimos a ir más allá. Le sugerimos que le escribiera su mail en una nota, y no sé cómo nos comprometimos a cantar "T'estimo" de Lluís LLach. Yo no la conocía, pero Jordi sí... así que canción y coros!

Y así fue como al cabo de unos minutos, vimos cómo una mujer rubia con coleta, y un sólo bastón bajaba graciosa y elegantemente por la base del Montardo. Y así conocimos a Anabel... :)

Y le cantamos... y le dimos el mail de Jesús (y también los nuestros)... y nos explicó que él ya se había fijado en ella en el refugio por la noche... y que al verla en la cima del Montardo pensó que era una señal, que tenía que decirle a ella lo que sentía... y así fue como llegó la primera parte del mensaje... y nosotros empujamos, como mensajeros del amor, a que hubiera una segunda parte, un algo que pudiera hacer fluir esta chispa de amor y esperanza que había surgido entre los Parajes de Aigüestortes, entre piedras gigantes y "aigües entortolligades"...

Y así es, como casi seis meses después... recibimos un mail de Jesús... explicándonos que durante los siguientes días de los Carros se fue desinflando... y que a su mente venía otra canción de Llach (con un tono más tristón), el "Si em dius adéu", pero que a la semana recibió un correo... y era ella... y que de los mails pasaron a los teléfonos, y luego a las visitas... Cádiz y Barcelona, Barcelona y Cádiz. Y que la relación se ha asentado, y que están muy enamorados, y que lo querían compartir con nosotros... y yo... con vosotros... :)

Prescindiendo que siempre he tenido claro que Hollywood lo había tenido que sacar de algún lado!!! ;o) Be water my friend!! Be water!!! :D

Posicionament web

Des del 26 de gener que no publico (sí que escric però encara són textos esborrany, no penseu que no estic pendent de com alimentar aquest, oh!, petit blog) cap post en el blog (de fet, la idea de crear aquest post la vaig tenir el 29 de gener, aquest és el motiu pel qual la data del post no coincideix amb la de la publicació.

Però el fet de no haver publicat res no ha impedit que hi hagin hagut canvis en el ranquing dels posts més visitats en aquest blog, i és que Sirvent i l'orxata (57 visites) ha estat desbancada en pocs dies. El culpable ha estat el post el Sujetador o la opresión de la caja torácica, el qual s'ha posicionat primer amb 89 visites, y subiendo... doncs no hi ha dia que no tingui una nova visita.

Podria pensar que hi ha moltes dones oprimides que han buscat molta informació i que aquest és el motiu de l'activitat del meu blog, però no... el motiu d'aquesta pujada inesperada de visites és la paraula sujetador...

Búsquedes que s'han fet:

"fotos de chicas quitandose el sujetador, opresion en el cortorno del pecho, "el sujetador" blogspot, la tienda de la tele comfortrisse sujetadores, no lleva sujetador, video le quite el sujetdor"

(Cambio de idioma) No entraré a analizar ni las inquietudes que mueven las búsquedas, ni lo poco aplicados que nos volvemos cuando tecleamos en el google... porque lo que me ha inquietado es ver como el uso de una palabra como sujetador me posiciona en la red.

I és que últimament he estat molt interessada per aquests temes... de fet, fins i tot m'han ofert nombrar-me "community manager" (jejeej!!!).

Deixo aquí dos videos sobre el posicionament web: serio y risa

Aquests videos estan molt bé però jo recomanaria a les empreses, i no per res més que la meva experiència adquirida, que situessin certes paraules clau als textos dels seus webs, com ara:

"Las mujeres y hombres de la empresa son los que sujetan y sustentan los pilares que sostienen y guían la estrategia. Vea video annexo"

(I és que vulguis que no, dir que els homes i dones de l'empresa són els sostén de l'empresa pot sonar raro, però et pot donar un cert avantatge en el rànquing de google!).

I res, us convido a fer volar la imaginació per trobar bones frases de posicionament.

la marrana

Aquest dilluns vaig anar al Romea... una obra única (tot i que davant de l'èxit, es comenta que s'estan plantejant tornar-hi)... 7 actors i actrius... amb l'adaptació de Miquel Pujadó i Carles Canut d'un recull de contes "marranos" de l'edat mitjana.

La veritat és que quan la dona de l'Institut d'Estudis Medievals ens presentava l'esdeveniment... i ens posava en situació parlant-nos d'un trobador anomenat Guillem, de cuyo apellido no puedo acordarme, el qual tenia més poder que el propi rei de França... vaig començar a imaginar els cavalls, les taules farcides de menjar, i al voltant els cavallers i les dames, els tapissos decorant els salons dels castells... i de fons el so de les cordes que són acariciades, i la veu que acompanya el ritme musical. I un cop havent menjat, mentre al saló principal fan el programa per a tota la familia... al saló adjunt, o potser al del pis de dalt, devien fer l'eròtic-festiu... sí, sí... històries ben pujadetes de to... i amb un enginy espectacular... des de cossos plens de penis o de vagines, a juguesques guanyades per superpoders donats per fades, superpoders que fan que els forats del cos més escatològics parlin i s'expressin lliurament.

Els dos pensaments que em van venir al cap és que... a) no inventem res... i b) Tirant lo Blanc.

Pues eso, aquí trobareu més informació i un vídeo de "la versió més marrana de l'edat mitjana", perquè us animeu a anar-hi si fan més representacions.

I tal i com acaben l'obra: "Ja podeu marxar a casa, que això ja s'ha acabat, no aplaudiu amb les banyes que fan un so esquerdat, no aplaudiu amb les figues que fan so remullat, que fan so remullat".

;o)

El sujetador y la opresión de la caja torácica

El otro día, estábamos hablando con un grupo de amigas y yo comenté mi necesidad casi imperante de... al llegar a casa... quitarme el sujetador... porque la opresión que sentía alrededor de mi caja torácica era insoportable.

A lo que, una amiga muy sabia, me dijo que, seguramente, yo... no llevaba la talla de sujetador adecuada. Agghhh!!! Cuánto desconocimiento!!! :os

Bien pues, parece ser que el 70% de las mujeres no llevan el sujetador de la talla adecuada (así lo dicen diferentes estudios que he encontrado, y una publicidad muy divertida de latiendaencasa).

Aún recuerdo la revolución que supuso que llegara Marks & Spencer con sus tallas de contorno y de copa. Y es que, hasta entonces, yo pensaba que las tallas de los sujetadores eran un número, y no un número y una letra.

Actualmente en lugares como Etam y H&M puedes encontrar algunas tallas, pero no todas... y de hecho, hasta en las cotillerias faltan algunas tallas. Una de las cosas que he aprendido durante estos días de investigación es que además de acertar con la talla, uno debe fijarse en que el aro o contorno inferior de la copa va de costilla a costilla, y así no se clava en la mama. Y, para darle el toque final, hay que colocarlas bien en su sitio... sé que lo he visto en alguna peli, no recuerdo exactamente en cuál... quizás en "Lo que el viento se llevó", cuando Escarlata O'Hara se viste a escondidas para ir a ver a Leslie mientras el resto de mujeres duerme la siesta... o quizás sólo se baja el escote para lucir más pechera. Aunque para ser más exactos... Escarlata no lleva sujetador... lleva corsé (quina locura el corsé... no m'ho vull ni imaginar!!). Pero volviendo a la investigación... según las instrucciones de la mujer de la tienda, los pechos deben quedar emmarcados por el sujetador... y la verdad, bien puestos, el tema gana y gana (en todos los sentidos: confort y estético).

He encontrado este link donde está muy bien explicado cómo obtener el número y la letra de tu sujetador ideal.... quizás las rebajas sean un incentivo extra para dar un respiro a vuestro tórax, si es que os pasa lo que a mí, of course!


Consells pràctics trobats pel ciberespai:

Medir el contorno del tronco justo por debajo del pecho. A esa cifra súmale 15. Pongamos como ejemplo que la medición dio 75 cm. Súmale 15 y obtendrás 90. Pues ésa es tu talla (de número).

Y ahora, la copa (la letra). Entre la medida de una y la siguiente hay una diferencia de 3 cm, y también hay un margen de tolerancia de 3 cm. Es decir, la A es la adecuada para un pecho que mida entre 11 y 13 cm, la B entre 14 y 16 cm, la C entre 17 y 19 cm y la D entre 20 y 22 cm.

Con tu sujetador habitual puesto, mídete el busto pasando la cinta justo por encima de los pezones. Supongamos que te da 90 cm. Réstale el resultado del contorno. En nuestro ejemplo: 90 cm - 75 cm = 15 cm. Pues tu copa es una B.

He encontrado este link donde está muy bien explicado cómo obtener el número y la letra de tu sujetador ideal.... quizás las rebajas sean un incentivo extra para dar un respiro a vuestra torácica, si es que os pasa lo que a mí, of course!
Y aquí os dejo a Rachel, de Friends, quitándose el sujetador para intentar emular a la chica de Flashdance para ser sexy y ligarse al chico en cuestión, pero la excusa que pone es que el sujetador la oprime y tiene que sacárselo... y es que la globalización nos une... cada vez más, en todos los sentidos!! ;o)

Es la PNL (Programación neurolinguïstica) para gente "rica"?

Yo tengo un agujero dentro de mí. Depende de las circumstancias y de las condiciones... el agujero es más o menos grande, aspira o expira, está de un color o de otro.

Creo que no soy la única que tiene un agujero dentro de sí... casi me atreviría a decir que nos viene de serie. Y casi diría también que... depende de cómo te vaya la vida, este agujero hace que petes... y te deja out... hasta que vuelves a la rueda... si eres capaz de volver, claro.

También creo que las religiones y otras teorías nos sirven para sobrellevar el ser conscientes del agujero que tenemos dentro.

Yo, a veces, lo lleno de agua, antes también probé a llenarlo de humo... pero el agua me parece más mejor! Realmente, es muy divertido beber agua... ahí lo dejo, para que lo experimentéis... y en otro post me adentraré en el bonito mundo de la potomanía, again.

Últimamente me ha dado por pensar en el agujero como un agujero que hay que cuidar, que hay que limpiar, mimar, sacar brillo y al que también hay que hablar... Y en el fondo, creo que muchas religiones le hablan a ese agujero...

Hoy en día, lo de crear nuevas religiones ya no se lleva demasiado (aunque oí que bajo las premisas de matrix se creó una nueva religión). Ahora se mira mucho a Oriente para captar su manera de funcionar e interiorizar lo que se pueda y nuestras creencias nos permita, también hay teorías y nuevos sistemas: el secreto, la PNL, etc.



Todo porque la gente intenta estar mejor, intenta estar reconfortada, intenta estar abrazada de manera constante y sentirse plena... pero creo que debe ser muy difícil esa plenitud constante... quizás sea el nirvana donde se encuentra la plenitud... pero basta, que me pierdo y divago.

Yo soy de las que busca, y busca nuevos remedios, nuevas cosas... Pero ahora, que llevo dos años de PNL y 3 cursos de formación, me planteo... acaso estas nuevas técnicas son sólo para gente con pasta? La verdad es que es elitista en sí mismo... y acaba generando y moviendo, una vez más una rueda consumista...

Iba a decir que las religiones no tenían esta carga capitalista pero.... jejej!!! Me he acordado de que cuando hice la comunión, yo estaba de un fervor católico importante... y les pedí a mis padres si podía ir a la iglesia. Me dijeron que ningún problema (evidentemente iba sola)... así fue cuando y cómo empecé a ir los sábados que estábamos en Barcelona a la Parroquía del Espíritu Santo. Pero acto seguido después de darse la paz, pasaban la cestita para que la gente diera su aportación... y después de unos días de dar 25 pesetas (me encantaban esas monedas de 5 duros)... pedí a mis padres que me dieran más dinero con motivo de la donación a la iglesia, porque no sé porqué... me sentía avergonzada de tan pobre aportación.... y ellos me dijeron que no... Así que con casi 8 añitos decidí no ir más a misa, y hablar directamente, desde casa, con Dios... que me iba a salir más barato.



Por suerte, para profundizar en estas nuevas teorias y religiones, siempre nos quedarán los libros y las bibliotecas... o acaso no es la Biblia el Best-seller por excelencia de todos los tiempos?

Bon any nou 2012

I aquí estem un altre cop.... primer post de l'any.

Estem en temps de noves col·leccions per fascicles, de noves retallades, de nous propòsits. Jo en tinc uns quants. I... de fet, els concretaré aquest dijous en una tradició que ja fa uns anys que portem a terme. Per reis, ens reunim uns quants amics i amigues per brindar pels nostres nous propòsits... i sempre amb un mojito a la mà.

Però el primer dels meus propòsits és felicitar-vos l'any, i vull desitjar-vos un 2012 ple de projectes, amor, rises, abraçades i petons... perquè són coses que depenen de cada un de nosaltres.

També voldria que us plantegeu que aquest any podria ser, realment, l'últim any de tots els anys.

Segons les teories creades per la cultura "maya", el 21 de desembre s'ha d'acabar el món (potser el món tal i com el coneixem, potser el món... la Terra). Quan jo tenia 12 anys ja vaig llegir aquesta història al "pronto"... recordo pregar i parlar amb Déu per tal d'evitar la fi del món.

La veritat és que com que no sé si les meves pregàries tindran els seus fruits... optaré per fer que cada dia i cada moment comptin (com li diu Jack a Rose al Titanic: "make it count"). I tenir aquesta excusa per adquirir l'hàbit de valorar les coses... en el fons, m'encanta aquesta teoria... tot i el risc de mort imminent... claro!

Per altra banda... una altra cosa que em posa de bon humor és que el 2012 és l'any del drac en l'horòscop xinès. I jo sóc drac... :D

Doncs crec que ja està, que és hora d'anar a dormir... que vam començar l'any fent-la ballar fins les mil... o fins les 7!

I aquí us deixo un regalet!!! Ves... em va fer gràcia!!! :o)

REGALO EQUIVOCADO Anoche un hombre vestido de rojo se deslizó por la chimenea de mi casa y entró a mi habitación...
Como estaba dormida pensé que era un sueño, pero aquel hombre de barba blanca se desnudó y se metió a mi cama...
Antes de que pudiera hacer o decir algo, se montó sobre mí y me echó el mejor polvo que me han echado en toda mi vida.
Mis gritos de gozo y mis alaridos de un largo orgasmo fueron ahogados con su mano para no despertar a los demás.
Exhausta pero agradecida, cuando todo había acabado y aún jadeando le pude decir:
"¡¡¡ Muchas gracias Santa Claus !!!... pero lo que yo te pedí fue un Volvo"...

20 N: l'aniversari de la meva concepció

Avui és l'aniversari de la meva concepció... bé, no és que tingui la confirmació total i absoluta del fet... però ma mare sempre ha dit que el 20 N del 1975 el meu pare es va posar molt content!

De fet, crec que no va ser pas l'únic, potser és una coincidència però a la classe de la facultat hi havia un boom total i absolut al mes d'agost (13 versus de 2 a 5 per cada mes).

Em vaig posar una mica trista quan vaig saber que "La Buena Vida" del David Trueba començava esmentant aquest plantejament... però clar, seria molt il·lusa si pensés que a ningú més se li havia acudit que un fet com aquest seria un bon començament... d'un llibre, d'una vida.

Aixís que, els nens i nenes concebuts en el dia d'avui... seran, com els que ho van ser fa 36 anys, horòscop Dragó segons els xinesos... i Lleó a l'horòscop grecollatí.

I per finalitzar... aquest post... La Buena Vida cantant la cançó dedicada a "Los Planetas", juntament amb "Jota", la cançó "Los Planetas".

CIFRAS y teatro

Sempre m'han agradat els números... em criden l'atenció.

Ahir caminava, tornant de veure "Qui té por de Virgínia Woolf?", i vaig veure que el número premiat al sorteig de la ONCE era el 75657.
Sempre m'han fet gràcia els números o nombres capicues (que sapigueu que capicua també és la llana de baixa qualitat que prové del cap i la cua del be).

Aquest divendres és 11/11/11... és una bonica data també... els de la ONCE ho saben... per això fan un sorteig especial... i seguint amb la conya "numerera" sortegen 11 premis d'1 milió d'euros.

Però els de la ONCE no són els únics que juguen amb les xifres... per exemple, la gent de projecte NISU estrenen al Versus "Vamos a por Guti".

Hi ha molta gent que deu creure en els senyals i en les coincidències, i que els hi agrada jugar amb els números... i és que sembla que aquestes dates hagin de venir amb el cabàs ple d'esdeveniments especials... i bé, de ben segur que per 11 persones afortunadament premiades per la ONCE ho serà. ;o)

Em pregunto a quina hora faran el sorteig... perquè clar dins de l'11 de l'11 de l'11 hi haurà moments estelars com ara les 11 i 01, les 01 i 01, i les 01 i 11... sent la més estelar de totes, les 11 i 11. I això sense tenir en compte les variacions possibles a.m. o p.m. (que mai no he sabut quin és quin) que dupliquen el nombre de moments estelars.

Em sembla que estic un pèl Espinosa... Ho sé... jo ja tinc aquest punt, però ara m'estic llegint "Todo lo que podríamos haber sido tú y yo, si no fuéramos tú y yo" i suposo que s'ha accentuat... i estic molt més perceptiva a relacionar esdeveniments (llámale casualidad, llámale coincidencia)... també és veritat que lo de Virgínia Woolf m'ha deixat força pillada... primer perquè la tal Virgínia no apareix en tota l'obra (físicament, vull dir), segona perquè no coneixia l'argument... la veritat és que volia veure què en feia el Daniel Veronese d'actors catalans... i el que he vist m'ha agradat... un torrent emocional, of course. Però acostumada a les altres obres que havia vist del senyor Veronese... crec que encara ha estat comedido... potser ha estat el fet que hi havia escenografia, i en canvi a les altres obres els actors estaven pràcticament a "pelo"... amb el que la teva atenció de l'espectador no es podia distreure amb res més que no fos l'emoció dels actors. Igualment, i tot i que diferent... l'obra és mooolt recomanable... :D (sense poder argumentar amb criteris acreditats, simplement estic molt contenta d'haver-la vist).

Però tornant a les xifres... que me pierdo... aquest matí, venint amb la moto he vist que estem a 14 graus!!! I és que sí, sembla que el fred ja s'acosta, i va arrelant... les meves mans, cara i cuixes així m'ho diuen!