sang de la meva sang

I aquí estem... just ahir parlava del canvi climàtic i de les conseqüències... de la desaparició de les temperatures moderades i de l'avenç dels mosquits... i tachán!!!! Avui m'he aixecat que semblo el Rocky Balboa després d'un mal combat!!!!!


Aghhhhhh!!! Quina ràbia!!!!!! :s

El pitjor de tot és que l'he sentit, l'he sentit i no he pogut fer res per acabar amb ell. Primer de tot m'ha picat la mà, i els seus "zumbidos" anaven i venien. Era de matinada i he obert els llums, per enfrontar-me directament amb el petit xuclador de sang que tenia a l'habita... i he observat durant minuts rotant el cap al estilo niña de la exorcista però no he vist res. Com que no tenia cap insecticida a casa, he pensat que el millor era posar-me un repelent d'insectes... m'he tornat a dormir. I ja no m'he enrecordat més del mosquit fins que no m'he vist al mirall. Punyetes!!!!

Jo sóc del parer que matar un animal perquè sí no té cap sentit... tot el que va torna, i els animalons cumpleixen una missió sobre la Terra, so... perquè matar una aranya només perquè passa prop de tu a la terrassa d'un bar si la pots deixar passar? O una mosca si la pots alliberar per la finestra?

Però amb aquest mosquit, que és sang de la meva sang... només veig possible l'aniquilació... tot i que ara tinc la finestra oberta per si li dóna per fugir abans que aconsegueixi poder químic assassí. ;o)

I al publicar el post... i rellegir el títol que li he posat, no he pogut evitar recordar aquesta cançó que va marcar una època, i les tardes,les i hores i hores cantant... "més que la meva sang", de Lax'n'Busto, el primer grup del Rock Català que em va agradar.... :D

Panellets i l'estat del món

Avui hem fet panellets!!!

Ja és el tercer any que participo en la ralització de panellets... a casa meva mai no n'havíem fet... i la veritat és que és bastant fàcil, però t'hi has de posar... La primera vegada que m'hi vaig posar, de la mà d¡una gran mestra cuinera, només vaig estar fent formes i barrejant la base amb l'acompanyant pertinent (coco, xocolata, pinyons, ametlles, etc.), i haig de dir que la lluita contra els pinyons va ser d'òrdago!! però ara tinc una tècnica depurada per enganxar pinyons, així com per crear piràmides icebèrgiques pels de coco.

La segona vegada va ser l'any passat, i ja no hi havia supercuinera al costat per guiar-nos... so, ens vam deixar portar i vam fer maxipanellets! Només de pinyons però, del tamany d'una meitat d'un bitllet de 5 euros!!

I la tercera, o sigui avui... ens ha permés ampliar horitzons i ja hem començat amb els de xocolata, coco, pinyons, ametlles. Aquí una imatge de la part que m'ha pertocat per il·lustrar la feina de tota la tarda!



Recepta:

1 patata o moniato (grans i bullits). Depenent de les possibilitats i la pasta es pot jugar amb la patata i el sucre
800 gr. d'ametlla en pols
500 gr. de sucre
1 llimona
Ous (rovell per arrebossar els de pinyons i permetre que s'enganxin al panellet)

Un cop fets, es posen al forn (sobre paper oliós per evitar que s'enganxin) durant 8 o 10 minuts.

Però apart de voler deixar constància de tan bona recepta... el que jo em pregunto és... com pot ser? Que a dia 30 d'octubre... jo cuini panellets en tirants???

Quan estava estudiant ens van fer llegir varis capítols de la sèrie "L'Estat del món", com uns estudis internacionals que s'emeten cada any.

Un cop vaig llegir alguns dels capítols recomanats, em vaig adonar que els estudis sempre deien el mateix, i que nosaltres, com a molt, podem anar modificant aquest informe en la mesura que es realitza el seguiment de les temperatures i l'avançament o no, d'insectes, i malalties. I és que aio és el que ens espera, potser no a nosaltres, però sí als nostres fills i filles. Potser no està causat per l'home, però sí agreujat.... i de fet sense efecte hivernacle, no podria haver-hi vida a la Terra perquè no podríem suportar els contrastos tèrmics però... "carajo". És que és allà cap a on estem anant!! Extremització de les temperatures, i desaparició de la primavera i de la tardor.

Les primeres castanyades que recordo van ser a Castell...la Castanyada sempre ha estat una festa significativa allà dalt, i et regalaven una paperina de castanyes. Recordo el foc, tothom a la plaça, el fred... aixxxxx el fred!! De fet, no m'agrada especialment el fred... o sigui que no és que vulgui tornar a fer voltes pel poble, caminant amb els peus gelats amb la bossa de castanyes a la mà... o pensant-ho bé... potser sí, potser sí podria ser això el que vull!!!??!

Leo Messi o la agitación del Barça: 5-0

Avui ha estat un dia curiós... un dia complert on s'ha donat una barreja justa de tot... d'emoció, d'alegria, de rises, de tendresa, de males decisions... realment hi ha hagut de tot avui.

Tot just acabo d'arribar a casa... i l'Anna, abans de separar-nos al metro m'ha dit... ja tens post pel teu blog... i realment... i tant que el tinc!!!!

Avui he fet allò que des d'algun moment a l'adolescència, quan era fan del Dream Team, vaig tenir ganes de fer... Trepitjar el Camp Nou... Bé, de fet, no he trepitjat el camp del Camp Nou... però sí les graderies... i per lo que m'he enterat, el que va ser l'ampliació del camps (16 noves fileres que es van afegir al 1994, i que abans eren la fossa). I de fet, estava tant a prop del camp, que sí que podria haver saltat la tanca i haver trepitjat la gespa fins que l'equip de seguretat decidís que la broma ja s'havia acabat.

Estàvem al Gol Sud... i el partit ha començat a tope... i a més a més... el Mallorca tenia la porteria al nostre gol. O sigui que hem estat a la porteria interessant a la part més emocionant... i la segona part doncs... bé, ha passat més desaparcebuda!!! En Messi ha fet un hat-trick (i es veu que això ha estat molt bo perquè a Madrid porten tota la setmana preguntant-se si no li estaria passant res a "la pulga"), i Cuenca i Alves també han marcat. I ara volem veure el gol d'Alves perquè estàvem lluny i no l'hem pogut apreciar en tota la seva magnitud... eso sí, durante la primera part ens podrien haver suat a sobre amb una mica d'aspersió!

Doncs això, que em perdo. Imatges i sons que m'enduc:
- L'escut de la penya de Navarcles
- La gentada que hi havia per tot arreu, tant a dins... (he tingut seriosos dubtes que les cadires no tinguessin pintades cares per donar caliu al camp encara que no hi hagués ningú!), com a fora a l'hora de sortir (semblaven un exèrcit de formigues amunt i avall buscant la seva destinació, i gairebé totes amb una peça blaugrana)
- L'entrada al Camp Nou, la primera visió de totes les grades, etc.... la veritat és que m'ha impressionat
- La "ola-ona" que ha fet dues o tres voltes al camp
- Les onades de persones del metro i la mala decisió presa a l'hora de decidir la ruta (Damn it!!!)
- L'himne del Barça i la gent cantant-lo
- Cançons i crits que la gent corejava (corejàvem)... alguns de positius, d'altres no tant.
- Les banderes onejant per sobre dels nostres caps... o sobre el nostre cap.

També és veritat que avui m'he adonat que gent molt propera a mi no sabia que jo era del Barça... i bé, a veure... potser no visc els colors de manera efusiva... però el Barça sempre serà la meva primera opció (perquè jo ser ser, el que es diu ser... sóc del Dream Team... però com que aquella fase va acabar i como que quien tuvo retuvo doncs... ;o)).

A mi sempre m'ha agradat jugar a futbol... fins i tot quan sent petita al poble. A les nenes de la meva colla ens escollien les últimes i ens posaven de porteres i de defenses... passat un temps ja te n'anaves i perseguies als davanters utlitzant tècniques com el "crit del despiste" (la veritat és que recordant tots aquells partits a les places de les escoles velles de Castell m'estan venint somriures constants).

Posteriorment vaig viure una etapa molt interessant i com més professional a la UAB (ens vam fer unes samarretes i tot), on formava part de les "Nematodes" (perquè anàvem a per totes, perquè el nostre entrenador es deia Nemesio, i perquè estudiàvem els nemàtodes a Fisiologia animal). En aquesta etapa vaig ser portera fins que em vaig ratllar (s'utilitzaven massa poc els peus pel meu gust i hi havia mooooltaaaa pressió!!! ), i vaig passar a ser jugadora on també utilitzava el crit del despiste amb un: "No, no me la passeu!" . però clar, me l'acabaven passant perquè no em col.locava pas malament i... de fet, en una d'aquestes... vaig aconseguir marcar un gol, i vaig rebre un títol com a futura pichichi de l'equip. Què bonic!!!. La veritat és que em vaig emocionar molt! :_)

Però lo de veure jugar a futbol em va durar poc... només amb el Dream Team i de fet, més que veure-ho, m'agradaven els intents de crònica que en feia el Sergi Mas des del camp (dic intents perquè ell era el corresponsal enviat al camp, i l'Arús i els altres la liaven tant que a dures penes podia comentar res més que l'alineació).

Però sí que és veritat que si avui dia, tot la meva baixa forma física, algú em dóna a escollir entre veure un partit o jugar-lo, jo... sense cap mena de dubte... allà que m'hi vaig a jugar... a suar la samarreta i a fer sprints intentant aturar als que ataquen, i de vegades xutant perquè algú faci joc.




I sense més... aquí deixo una foto molt maca amb l'Anna... i amb la idea que veure tantíssima gent fent una mateixa cosa i defenent una idea... és realment inspirador.

I una cançó... que porta unes quantes hores al meu cap:
"y me he reído con ellos"
" Y Mendieta ha marcado un gol realmente increible"
"un momento justo antes de irmeeeee"
"y no hacía nada de fríooooooo"
"he estado con Eric hasta las seis"

Adri

Han passat ja 12 anys... 12 anys des de que et vaig conèixer... tot petit... només tenies 4 mesos i mig, i tenies a la cara restes de grans de la varicela.

Jo no havia canviat un bolquer en ma vida, la teva mare em va ensenyar com canviar-lo i com fer les "papilles" o farinetes durant una "entrevista-trobada" de "dues-tres hores". I així va ser... com vaig obtenir la feina... així va ser com vaig ser mare durant un any.

Els dies abans de començar a cuidar-te vaig tenir malsons, i nervis... i dubtava... no sabia si seria capaç de cuidar-te, de fer-ho bé. Vaig pensar que si per un cangur m'ho prenia d'aquesta manera... abans de quedar-me embarassada hauria de treballar tot plegat per evitar tenir aquestes inquietuds i no transmetre-les al nen o nena que pugués dur al meu ventre.

Per aquell "llavonses" pensava moltes coses que vas anar desmuntant dia a dia... des del principi... vaig aprendre que les rutines són importants, que tota acció té una reacció, que el contacte humà és molt important, i que donar carinyo, abraçades, cançons i amor és curatiu... que cura i cuida l'ànima.

Vaig redescobrir el món i vaig sentir lo cansat que era educar a una criatura.

Passats aquests dotze anys... mai no t'he preguntat de què t'enrecordes... si és que t'enrecordes... quin és el record més antic que tens... però sí tinc clara una cosa... encara t'estimo, encara m'estimes... i això, egoistament, em fa feliç!!! :)

Yo soy potómana

Hace dias que pienso en escribir este post... YO SOY POTÓMANA... lo que quiere decir es que soy adicta al agua (si traducimos del antiguo): potos=bebida, por extensión potable=agua bebible; y manía del latín 'mania', y éste del griego 'μανία'=locura, demencia.

La causa... pues después de haber descartado la diabetes... parece ser que el orígen podría ser psicológico. La aparición de esta adicción coincidió con la ingesta de Roacután, un medicamento especial (es decir muy peligroso y que actúa a diferentes niveles en el cuerpo humano: hígado, renovación celular de la piel, etc.) recetado cuando tienes brotes de acné bastante espectaculares.

Y mi brote de acné coincidió con el final de mi plan de formación, por tanto con el afrontar la vida, y un par de muertes de personas significativas en mi vida. Bien, así que en vez de ir al orígen busqué tratamiento al síntoma. Y yo creo que mi cuerpo dijo, si no saco el estrés mediante el acné... buscaré otra forma. Así que ahora soy adicta al agua, y tengo psoriasis palmoplantar en la mano izquierda.

Aunque, evidentemente mi ingesta de 3 o 4 litros diarios, es exagerada... creo que es un movimiento global. O acaso hace 15 años la gente llevaba botellas de agua encima, o se consumía tanta agua embotellada. La verdad es que la primera vez que ví a los chicos de Friends sacando botellas de medio litro de la nevera (una por cabeza) me extrañó sumamente, pero ahora este modelo se ha extendido... or I think so.

Por ejemplo, en la uni, yo recuerdo ir a beber agua a una fuente canaletas entre clase y clase... años después inventaron la gotimplora. Ináudito hace 20 o 30 años!!!

Y ahora me parece normal...y hasta que no vi este video no pensé que la necesidad de hidratación no fuera espontánea: "La historia del agua embotellada"

Tengo una amiga que dice que no somos libres... pero quizás sí somos libres de elegir ser conscientes.

Leo Bassi o la agitación del alma

Ayer eran las 12 de la noche y estaba como una moto... y es que a las 19h me tomé un capuccino. Para los que no lo sepáis... hace cosa de 11 años dejé el café. La cosa es que, a veces, muy puntualmente, sí he tomado un poco de brebaje negro y amargo (pero con un poco de azúcar, Mary Poppins rules!), y aunque acostumbra a ser descafeinado... el capuccino de ayer era tal cual... pizca de chocolate, leche y pizca de café... con cafeína.

La cosa es que, iba a 100... por no decir a 1.000. Al principio pensé que era el café... pero luego me di cuenta de que el café ayudaba pero no era el ingrediente principal. Y es que mi espíritu estaba alterado, estaba agitado, estaba excitado.

Así había quedado después de ver "Lo mejor de Leo Bassi" en el "Escena del Poblenou".

Al comprar la entrada tenía miedo... yo sólo había visto a Leo Bassi en la tele, en los tiempos míticos de "Lo más plus"... luego crecí... y me informaron, y resulta que Leo Bassi es un bufón.... un bufón que se ríe y se va a reír, mientras pueda, de la esencia del ser humano, que se va a reír de tí... pero comparado con otros bufones que he visto, comparado con mi propio bufón... me pareció un bufón amable, que se preocupa por el espectador... o quizás sólo lo parece?

Desde su púlpito, Leo, está velando por el espectador... no tanto quizás, por el cuidado en sí, como porque la audiencia vaya exactamente a la emoción que él quiere, porque el viaje sea como él ha planeado. Todo lo que hace, lo hace buscando tu reacción, tu agitación, busca revolucionarte, revolucionarte mediante el miedo... pero, sin desvelar de todo el misterio, diré que ningún espectador sale herido... no físicamente, no públicamente... pero quizás sí, psicológicamente, sí en la intimidad de uno mismo.

Así que, ahora que ya lo he visto recomiendo el espectáculo... recomiendo ir a ver a este hombre de 60 años, a todos aquellos que se retan a sí mismos, y les gusta salir de su zona de confort.

Hysteria... o el origen del primer vibrador

L'altre dia vam regalar un vibrador a una amiga... quan pensàvem un bon regal pel seu aniversari vam recordar que la seva psicòloga li havia dit que tota dona moderna n'havia de tenir un. I vam voler fer-ho realitat ... i és que no serà per nosaltres que es pugui dir que la nostra amiga no és una dona moderna!!! A més a més... era per prescripció "mèdica".

És curiós com llavors preguntes a algunes dones (a les que considero força modernes) i et diuen, nops... jo no en tinc pas de vibrador... jo tinc nòvio... mmmm... la veritat és que com a resposta no em serveix gaire... "acaso" ells deixen de masturbar-se perquè tenen nòvia o parella? I guess "not". Però suposo que una dona amb una parella ja pot saciar la freqüència dels seus requeriments sexuals... tot i que això, més que per gènere-sexe, hauria d'anar per persones, per com en tot... hi ha excepcions.

Però... que em desvio del tema, i no vull que censurin el post... Així que vam anar "raudes y veloces" a un sex shop... és al.lucinant la de variables que has de tenir en compte per escollir el vibrador més adequat... no és una el·lecció fàcil, i més si no és per tu... perquè és una cosa molt íntima a la que el nivell de detall d'algunes converses no arriba normalment. I vés... que això deu ser com amb els homens... així que vam escollir i a provar sort.

La cosa és... que, curiosament, s'estrenarà en breu una peli que parla sobre l'origen del vibrador: Hysteria

La peli tracta d'aquests fets descrits a la wiki:
"Durante la época victoriana del siglo XIX, las mujeres que padecían de problemas uterinos, hormonales o emocionales eran diagnosticadas con una supuesta enfermedad llamada histeria femenina, la cual no tenía remedio y solo podía ser aminorada por medio de masajes de clítoris (equivalentes a lo que hoy en día reconocemos como masturbación).³ Los médicos manipulaban la vulva de la "paciente" hasta que esta alcanzaba el orgasmo, momento en que se aplacaban los síntomas de su mal. La lista de síntomas asociados con este mal era tan larga que llegó un momento en que el número de casos se convirtió en una epidemia; casi cualquier dolencia leve podía servir para diagnosticar histeria.⁴ Cabe notar que muchos de esos síntomas —por ejemplo la pesadez abdominal, la "lubricación vaginal excesiva" y la conducta lujuriosa— serían reconocidos hoy en día como indicios de frustración sexual."

I no em deixa de ser curiós... de veure quines coses s'havien arribat a pensar... i me n'alegro de què tot plegat vagi avançant... :) (Y menos mal que es va avançant!!!)

Però això també em fa pensar que tot és possible, i que els límits de l'avui no tenen perquè ser els nostres límits... i que no hem de deixar que ens diguin què hem de pensar, i què hem de fer... Escolta't, i actua!!! :)

BRUNITO I DANIÉH Van de Concert

"Brunito i Daniéh" és una manera dibuixativa de donar "rienda suelta" a un moment creatiu intens que estic passant durant els últims mesos... la veritat és que de moment hi ha dos capítols... i un tercer està esperant a la recàmera.

Tot plegat va començar perquè el meu amic Dani sempre m'explicava històries vàries en les que ell i el Bruno vivien mil "pericpecias", o almenys això em semblava a mi... i vaig pensar que hi havia un munt de material desaprofitat esperant a què algú el plasmés... i entre la seva informació i el meu imaginari... aquí tenim la meva versió del seu concert de "Columpio Asesino"... un concert que va començar a les 3 de la matinada... i al qual van arribar com van poder.

Per cert, el dibuix està borrós... però si cliqueu sobre la imatge del còmic... la pantalla es transforma en una versió més definida del mateix... :)

Bon dia de dilluns!!!

My first post in English: + Amor

I've been thinking about writing a post in English for a long time ago... and here it is!!! :)
(sorry for the mistakes)


Yesterday I went out to buy some things and have a walk around my new neighbourhood... The day was wonderful... sunny but not very hot... after the promised rain (friday night), the promised fall of the temperature came too.

I was waiting for the tram... and then, I decided to come back by my own foot... And while I was walking these were some of the images the life gave me. And now I think... If I had used the tram I wouldn't have seen all these beautifuls things!!! (sssst.... a third conditional ;o)).

I found a heart... the same heart... same love... different walls. I found clouds... artifitial ones and natural ones... crossing the sky!!!
This summer someone told me that the people who look for figures in the clouds has a lot of numbers of being esquizofrenic... Who will knows, who will knows... ;o)

Tranquil·litat

Aquest divendres nit vaig anar a la celebració d'un casament... durant la celebració una de les núvies va parlar d'haver trobat la tranquil·litat, de saber, per fi... el que era estimar, el que era l'amor de veritat. Durant aquests dos dies hi he estat pensant.

He estat pensant en què el meu propòsit d'aquest any (sí, jo els faigs escolars els propòsits, en comptes d'anuals), ha estat no apuntar-me a cap curs... el meu propòsit d'aquest any és estar tranquil.la i gaudir amb el que faig, i dedicar-me a passar els apunts de PNL, a assimilar i interiotitzar els conceptes treballats, dedicar el temps necessari al COAMB per poder fer bé la feina, entusiasmar-me amb la meva feina (la que em dóna diners), quedar i disfrutar de les estones amb els amics i la familia, netejar el piset i deixar-lo ben maco, dibuixar vinyetes de "Brunito i Daniéh", pintar roba, i si veig que és viable apuntar-me al gimnàs, i sinó és possible aparcar la moto i anar a passejar de tant en tant a la platja (s'ha d'aprofitar que visc a un barri marinerito, exindustrial i marinerito!).

I ara que ho he apuntat tot en un llistat, no estic ben segura que hagi de ser un any tranquil... :)

Però el que sí sé és que vull deixar de deixar-me portar per la vorágine de la vida que he escollit durant els últims anys. Aquest any escullo tenir el no res per endavant. Què em preguntin: "Què has de fer?". I jo respondre: "La nada".

I estar tranquil·la amb aquesta "nada". Perquè no passa res i ho passa tot... i aprendre a estar en pau amb això, aprendre a estar en pau amb mi.

De fet, també he estat pensant (sips, han estat dos dies on he estat pensant molt)... que des de ben petita jo ja parlava de tenir pau interior... és un concepte que sempre ha estat important per mi... I l'he perseguit.... i no sempre he estat conscient de perseguir-lo. De fet, moltes nits em desperto, i la sensació que tinc és de "búsqueda". Hi ha gent que parla d'haver tingut somnis "estupendus"... i a mi això no em passa.... els meus somnis no són estupendus, n'hi ha algun però de tant en tant... d'aquells que fan que despertis amb un somriure... però m'acabo d'adonar que m'havia oblidat d'un dels meus nous propòsits... somniar bonic... :D

I això faré, cada nit abans d'anar a dormir... dir-me... "Susana, avui somniaràs bonic!"